dijous, 4 d’octubre del 2012

Catalunya: Estat propi, futur propi.

(text de la xerrada feta al Casal Marià d'Olot amb Joan Tardà i presentat per Jordi Feu, el 3 d'octubre de 2012).
Aquest dissabte passat , vaig fullejar “El gran  llibre per la independència” que va escriure Francesc Ferrer i Gironès cap el 2005 i on consta com ja a finals dels anys 80s del segle passat hi havia enquestes que deien que un 44 o un 45% dels catalans votarien a favor de la independència. Si provo de fer memòria d’aquells anys no em sembla pas que aquests números fossin reals, no recordo que es palpés en l’ambient aquest percentatge. Aquests dies,  en canvi, sento parlar de la independència de Catalunya arreu on vaig: al restaurant de menú on dino cada dia, a les botigues, a carrers i places...els catalans hem perdut la por de parlar en veu alta. I les veus dels catalans parlen de greuges, de cansament, de que ja n’hi ha prou d’un Estat tril·lero que ens enreda cada dia. Als catalans, els veig decidits i valents però també cauts: saben que serà difícil perquè tots plegats sabem amb qui ens les haurem.
Per tant, alguna cosa ha canviat. Suposo que no dec ser l’únic que se n’ha adonat. Ha canviat tan el nombre de catalans que volen la independència com l’actitud: ja no tenim por a dir en veu alta que la volem, la independència de Catalunya. I aquesta actitud és cada vegada menys abrupta i més serena. No hi ha estirabots, ni astracanades: hi ha raonament i decisió..
Provaré d’explicar quina és la meva visió d’aquest canvi i fer després unes pinzellades de com veig jo, el futur de Catalunya.
Per mi, el salt realment gros que fa l’independentisme al segle XXI comença a Arenys de Munt, amb la primera consulta sobre la independència de Catalunya.  L’èxit d’aquesta primera consulta va fer que  una bona colla de municipis  de Catalunya el volguessin imitar. A la Garrotxa, 21 municipis varen organitzar les consultes del 13D de 2009 potser a empentes i rodolons, però amb un entusiasme inqüestionable, en aquella primera onada de consultes independentistes.
El 2010, amb una energia que semblava anar a menys, tot i que no hi havia aparentment tanta oposició de l’Estat espanyol es varen anar fent tandes de consultes. El 28 de febrer, el 25 d’abril a Olot...fins arribar al 10 d’abril de 2011 a Barcelona.
Les consultes varen servir per evidenciar que hi havia una massa ciutadana que responia SI a la independència i obria l’esperança que si algun dia aquella pregunta es feia de forma oficial, guanyaríem. Però encara més important les consultes varen servir perquè els catalans ens adonéssim que hi havia iniciatives tan importants com aquestes que es podien fer al marge dels partís polítics, i que no nomes era possible sinó que era fins i tot aconsellable perquè ja en ple descrèdit dels polítics, un moviment cívic i apolític era una garantia d’èxit.
El 2010 i a ran de la mutilació de l’Estatut, Òmnium Cultural convoca una manifestació  sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”.  És una manifestació a mitges civil i a mitges institucional. Hi participen ciutadans, associacions, els presidents de la Generalitat i del Parlament vius, partits polítics i sindicats.
La sensació de que els polítics no capten de què va tot plegat s'accelera quan després de l’èxit de la manifestació alguns  es limiten a prendre nota o a desvirtuar-ne el vertader objectiu. El mateix vespre ja es veu que tot plegat no conduirà enlloc o almenys no gaire mes lluny que en una esbravada col·lectiva que va semblar això: que immediatament s’esbrava, perdia el gas. La traducció electoral del que en aquell moment va ser la manifestació mes gran de la història de Catalunya, ens va deixar a mes d'un amb un pam de nas. I a alguns, i parlo per mi, amb un parell de pams. Però amb un parell de nassos, també ens vàrem refer.
A mesura que la crisi econòmica es va tornant una realitat palpable,  els catalans veiem primer amb astorament i després amb creixent indignació com es va gestionant i sobretot com hem arribat a aquesta situació. Els reportatges sobre la dilapidació dels diners públics fan escandalitzar a tothom; les despeses, que no inversions, en infraestructures inútils, innecessàries i infrautilitzades ens deixa de pedra als catalans que ens hem tornat mesells, acostumats a anar amb una sabata i una espardenya..
Deixeu-me dir que la feinada del CCN explicant la magnitud de l’espoli i, sobretot, les possibilitats que tindríem si no existís mai no la podrem agrair prou.
El 2011 i sobretot el 2012 es comença a parlar amb certa insistència de l'ANC una organització ciutadana nascuda a ran de les consultes independentistes, formada pels ciutadans que havien descobert que es podia, que convenia, treballar per la independència al marge dels partits polítics; el seu missatge va fent forat, ajudat per l'actitud del nou govern espanyol i per l'ensulsiada  econòmica. Tant que a principis d'estiu comença a córrer la brama que la mani de l’11 de setembre serà extraordinàriament multitudinària. Les estelades s'acaben, no hi ha prou autobusos,... Els polítics semblen agafats a contrapeu, sorpresos per les dimensions que està agafant tot plegat: uns diuen que hi aniran a títol personal, altres que no es una manifestació independentista...xerrameca buida. Tots sabem de què anava la cosa. Ningú podia dir "no és el que sembla, t'ho puc explicar tot". Be, no ho podia dir ningú amb dos dits de seny. Perquè se n’han dit de l’alçada d’un campanar.
En qualsevol cas, 3 exemples (consultes independentistes, mani del 10J en menor mesura i mani del 11S) en els quals la ciutadania ha passat davant dels polítics i els ha deixat clar quin és el camí que volem. Sense dubtes ni ambigüitats. Ho varen dir fins i tot sil·labejant: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A, i també ho va dir l’Alfred al President.  La magnitud del clam i la claredat del missatge no es poden ignorar i, potser per primer cop en molts anys, sembla que aquest clam és escoltat.
A banda de les iniciatives ciutadanes, des de l'any passat existeix l'Associació de Municipis per la Independència, que neix impulsada Vila d'Abadal i presentada, per cert, a l'Assemblea Nacional de Reagrupament de l'any passat a Vic. És la primera iniciativa institucional que treballa per la independència. Quan neix, els ciutadans deixen d’estar sols. Les mocions presentades a quasi la meitat d'ajuntaments de Catalunya faciliten el debat sobre la independència en els Plens Municipals per desesperació dels partits unionistes que insisteixen en no debatre temes que escapin de les competències municipals i s'estimen més demanar que s'arreglin bonys i sots del carrer perquè això sí que interessa a la gent. (ells SEEEEMPRE saben el que interessa de veritat a la gent).

Teníem, doncs, dues potes de les 3 que necessitarem per a la independència de Catalunya: la demanda dels ciutadans expressada de forma clara i contundent i la demanda de les administracions mes properes a aquests ciutadans, els municipis, han demanat per carta al President de la Generalitat que iniciés el procés de secessió de l'Estat Espanyol (cartes per cert, respostes dient que es prioritzava el pacte fiscal; almenys les que es varen respondre abans de la reunió Mas-Rajoy) i ens faltava l'eina que ho faci possible: el Parlament de Catalunya.
Per tant, ara toca als polítics fer la part de feina que els correspon: recollir aquesta voluntat i treballar perquè esdevingui una realitat. El que hem de fer els ciutadans és estar al cas que no se’ns desviïn, que no perdin el ritme perquè ens hem tornat un poble exigent. Perquè a partir d’ara pertoca a les institucions catalanes, sobretot al Parlament de Catalunya amb el President de la Generalitat al capdavant obrir-nos pas per fer el camí plegats.
L’acte d’avui no és un acte pre-electoral. Els esdeveniments dels darrers dies podrien fer-ho pensar, però amb la convocatòria de les eleccions al Parlament encetem un camí històric  i sé que ens en sortirem, que aquest cop el mapa està actualitzat, que anem ben calçats i que qui vagi davant ens sabrà dur fins a casa. I encara que l’adversari ens diu que serà dur, que hi patirem, que ens sortiran mules i que no val la pena de patir tant veig en les nostres mirades  que volem tirar endavant, que no ens calen els consells dels que no volen el nostre bé.
Veig que si dubtem intuirem el bon camí, que potser no pujarem xiulant ni cantant a pulmons plens però que tampoc no defallirem ni afluixarem el pas. Sabrem trobar el nostre ritme, el que ens va bé a nosaltres. I arribarem a casa, ens traurem les sabates, mirarem endarrere i somriurem sabent que ha valgut molt la pena. Que ja ens vagarà de curar-nos les butllofes. Però que ara tenim feina: hem de construir el nostre futur.
El llibre que us parlava al començament de la meva xerrada té per subtítol “Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya (1461-2005)”. A hores d’ara, fins arribar a 2012 se’n deuen haver afegit almenys un altre miler. Hi ha raons històriques que es varen brandar als segles XIX i XX, invocant l'esperit de l'Abat Oliva, de Roger de Flor i de Llúria i tants altres personatges històrics i tantes i tantes gestes heroiques que varen fer de la nostra nació un país pròsper i amb un sistema polític precursor del parlamentarisme; hi ha raons econòmiques que són les que darrerament han fet obrir els ulls a tants i tants catalans; hi ha raons culturals que han esdevingut constants durant 300 anys, amb la nostra llengua com a estendard....però hi ha sobretot la nostra voluntat, la voluntat que primer va ser de resistir, de no desaparèixer i que avui torna a ser la voluntat decidida de construir el nostre futur. El nostre propi futur. Sense llasts ni llagastes, amb el nostre propi horitzó i amb els nostres propis objectius..
En aquests moments, la pregunta que sentim més sovint és “i ara, què?”.  Doncs ara, com sempre: el que nosaltres vulguem.  Penso que som majoria els que volem que l’”ara què” el responguem amb un “ara estat propi, ara futur propi, ara llibertat, ara Catalunya”.
La construcció de l'estat català és un exercici de voluntat democràtica. Construir un nou estat es per Catalunya una oportunitat única per desfer-nos de tot allò que hem heretat de la metròpoli i que tanta nosa ens ha fet per al nostre desenvolupament. No es tracta només de deixar de patir l'espoli fiscal, no és nomes continuar essent  membres de la UE, ni tenir una cadira a la ONU. És tenir la oportunitat d'organitzar la societat catalana de la manera que els catalans  decidim.
Els catalans que parlen  d’independència en veu alta també demanen una altra cosa: que amb la independència vingui un canvi real  de relació de les institucions amb els ciutadans (algun dia haurem de recuperar la dignitat d'aquesta paraula que avui fa sortir panses nomes de dir-la). La manera d’expressar-ho és aquella tan nostra de “això no serveix de res si no....”. No serveix si els polítics continuen allunyats de la ciutadania, si el diner públic es dilapida sense aturador, si l’honradesa (més enllà d’encerts o errors que pugui tenir cadascú) no presideix amb naturalitat el comportament dels dirigents del país, si els comportaments poc honrats queden impunes.
El nou estat català s'ha de construir amb una premissa a la qual no estem gaire acostumats per culpa del curt-terminisme que ha primat a la política catalana autonòmica. Aquesta premissa és la durabilitat, la voluntat (un cop mes) de permanència...allò que en comptabilitat s'anomena el principi de continuïtat. I per això calen unes virtuts que els partits polítics catalans que són els que han d’endegar el procés han demostrat almenys fins avui que no tenen en prou quantitat: patriotisme i generositat. Esperem que sapiguem rectificar i els primers moviments d’aquests dies em fan tenir esperances en aquest sentit.
Necessitarem  patriotisme i generositat per renunciar a les petites mesquineses de la vida política i per posar davant dels propis interessos, els de Catalunya. No em cal esmentar cap exemple per demostrar que sovint ha estat el contrari perquè segur que a tots ens ve al cap més d’un.
Aquest Estat Català s’ha de fonamentar en una Constitució radicalment democràtica , que no vagi contra ningú sinó a favor dels catalans; que sigui l’antítesi de la que l’Estat espanyol fa servir d’arma contra la llibertat.
L’aprovació d’aquesta Constitució serà el nostre pas del Rubicó: no hi haurà marxa enrere perquè suposarà el trencament definitiu amb la legalitat espanyola i suposarà la derogació en el territori de la nostra nació de la Constitució Espanyola de 1978 (Comptem-ho bé: fa 34 anys de la seva aprovació i encara diuen que no es pot actualitzar!)
La constitució catalana ha de ser una eina per al desenvolupament dels catalans del futur i clar que s’ha de poder modificar i actualitzar. S’ha de poder modificar perquè les societats evolucionen, perquè els temps canvien. L’únic intocable ha de ser tot els referent a les llibertats personals i socials i els drets fonamentals dels catalans, a la llengua, al país, a la nostra voluntat invencible de voler ser el que som: catalans.
Hem d’aprofitar la independència per fer un estat nou, no ens cal  una rèplica “a la catalana”, de l’estat espanyol  ni un simple engreix de l’estructura autonòmica. Hem de ser capaços d’articular els mecanismes que facin possible que l’Estat estigui al costat dels ciutadans, que empenyi l’economia, que dissenyi l’estratègia econòmica d’un país, que llegeixi la situació geogràfica com una oportunitat econòmica més enllà del turisme.
I recolzar el creixement econòmic dissenyant les infraestructures que el facin possible. Amb el seny que històricament havíem tingut i que en aquest procés d’espanyolització del nostre comportament hem anat deixant de banda en els darrers anys.
Hem d’aprofitar els avantatges de ser un país relativament petit, que ens permet de prendre decisions des de la proximitat, de forma àgil  a diferència de la pesantor paquidèrmica i lenta de reflexos a la qual ens han acostumat.
Hem de recolzar de forma eficient als emprenedors, donar-los facilitats perquè  la seva empenta i energia trobin en l’Estat un company de viatge i no un ens que l’únic que fa es posar pals  a les rodes desmotivar-los i esmolar-se els ullals pensant en els impostos que els clavarà.
Hem de construir un Estat que faci de l’educació dels joves catalans els fonaments del futur. El seu com a ciutadans i el del nostre Estat, que ha de ser lliure, democràtic, social i pròsper.
No acabaríem de fer una bona feina si ens limitéssim a omplir els buits que deixi l’Estat espanyol sense qüestionar si són aquests els que s’han d’omplir o, al contrari, ens hem d’enfocar i organitzar d’una altra manera. Hi ha altres models d’estat amb els quals els catalans ens sentiríem sens dubte molt més a gust.
Amics i amigues, tenim al davant un repte de magnituds colossals que ens necessita a tots, fins i tot a aquells que avui pensen que això de la independència pot ser un mal negoci o que és il·legal o que el que ens convé és el federalisme...El Rubicó que ens separa de la independència el travessarem primer els convençuts però no patiu perquè la resta vindran darrere. No es voldran quedar en una riba on el futur és erm. I en canvi els necessitem perquè...tenim una feinada!