El Llop de Montamara

Amb en Xavier no fa pas gaire que ens coneixem. Tots vàrem decidir d'associar-nos a Reagrupament. Una opció bona per a gent agresta, directa... A Reagrupament he anat coneguent a aquest pallarès ex-seminarista, una mica malcarat i força malparlat però amb un gran cor.

Llenguatge directe: girs pallaresos, renecs i flastomies com les d'in capità Haddock no apte per a infants. Cap adjectiu no va sol, com cap renec no li manca companyia. Enormement descriptiu com per exemple quan ens parla del bordell (ell en diu, aclarint-ho, casa de putes) i del perfum que li colpeja els nassos nomes d'entrar-hi, amb el seu amic Gerard, capellà post-conciliar fins i tot abans del concili Vaticà II: " olorà un aroma pudent de suor i peix podrit, de colònia barata, de pets, de vi agre, de vòmits i pixum". Fins i tot vaig recular un pam el llibre, inconscientment.

Ex capella: els records del clero, els bons i els dolents, afloren en tot el llibre: capellans com mossèn Joaquim, el capella de tavascan que aixeca el porro mes sovint que no pas el calze i com en Gerard, que serà amic primer i parent després o el capella nou de tavascan mossèn Tomàs que acumula tots els tòpics : avariciós, implacable, orgullós...

Jan de bernaduca: esperit lliure. Cul de mal seient, tot l'estreny: ni les muntanyes pallareses són prou altes, ni els espais són massa oberts; ni Barcelona es prou gran per encabir aquest home renaixentista traslladat a principis del segle XX. Un home lliure no pot tenir cap altra ideologia política que la llibertat: la independència de Catalunya. Ell, que es un home eminentment sensorial, visceral, governat per sentiments primaris arriba a la independentisme per la via del coneixement històric, com avui alguns hi arriben avui per la via econòmica o per la via del cansament. O per la via de la deducció racional: a base d'anar eliminant possibilitats d'encaix a Espanya. Es extraordinàriament actual que l'indpendentisme sigui la seva primera i única ideologia. En la convulsió del moment no el sedueixen els nous moviments polítics que apareixen a Barcelona: anarquisme, socialisme, feixisme... No, té clar que la llibertat de les persones comença per la llibertat de les nacions a les quals pertanyen. Esmenta una frase de Thomas Jefferson que en aquests moments de boira nacional em semblen tan encertades com a ell en el moment que viu: " els pobles que valoren el seu benestar per sobre de la seva llibertat, els acaben perdent tots dos".

Avui, davant de retallades, increment IRPF, taxa turística, euro sanitari...quants catalans no acaben dient que per anar pagant no ens valdria mes ser espanyols? Quants no s'exclament dient que per això que tenim millor ens aniria de tancar el Parlament? El Parlament, ineficient, inoperant, ineficaç...continua essent l'instrument que els catalans necessitem per poder assolir la llibertat. En Jan de Bernaduca, com ha dit tants cops en Xavier, no en te cap dubte: el patriotisme es un sentiment, té poc de racional; neix del cor i és després el cap el que busca raonaments que l'expliquin. Com si calgués.

L'independentisme de Jan de Bernaduca es un independentisme tranquil però enèrgic, defuig els moments mes abrandats (Prats de Molló) quan està convençut que no porten enlloc. Quan esclata la guerra civil en canvi no dubta de defensar la legalitat i com tants altres catalans es troba presoner entre el rebuig a l'aixecament feixista i la violència revolucionària. com sempre, en Jan segueix el camí de la seva consciència, lluny d'aquella civilització que havia esdevingut barbàrie a Barcelona, Jan troba a Tavascan la seva eterna lluita a contracorrent. Al final de la guerra, en Xavier ens estalvia les malvestats d'aquell general Sagardia que encara avui te un carrer a Madrid (perquè ens rèfiem dels espanyols!!!!) però en Jan no es pot estalviar cap ni una de les crueltats ni les mesquineses d'aquells que guanyant una guerra, varen destrossar un món, varen marcar generacions pels camins de l'exili i en definitiva varen condicionar el futur del nostre país encara avui presoner de la por. Sort que el final del llibre, enginyós ens deixa una escletxa d'esperança per a tots aquells que , malgrat tot, creiem en la llibertat del nostre país.