diumenge, 20 de març de 2016

No a tot



Sovint es titlla el govern espanyol de poc intel·ligent perquè no cedeixen mai en el relacionat amb el procés d’independència de Catalunya; ni tan sols amb les propostes de la tercera via.
Contràriament, jo penso que saben molt bé el que fan. M’explicaré. La política comparada ens ensenya que en les transicions polítiques hi ha 3 actors principals: el poder, els liberalitzadors i la oposició. En el nostre cas, el poder és representat pel govern espanyol, que vol mantenir l’estat de les autonomies, més o menys centralitzat però que no vol que cap autonomia esdevingui independent; la oposició, són el govern de la Generalitat, els partits independentistes i la societat civil organitzada a favor de la independència, que volen que la transició a un estat independent es faci efectiva. Finalment, els liberalitzadors són aquells que voldrien fer determinades concessions perquè Catalunya es sentís més còmoda dins d’Espanya i a canvi d’aquestes concessions (blindatge de la llengua, reducció dèficit fiscal...) renunciés a la independència; són els que fan la proposta de la tercera  via.
Les lliçons que aprenem de la història de les transicions polítiques no violentes és que qualsevol intent d’apertura acaba conduint inevitablement  al canvi d’statu quo. Sempre. I és per això que els politòlegs es pregunten perquè tants governs autoritaris han fet moviments liberalitzadors si saben que el final acaba sent la transició més o menys ràpida a la democràcia. El corol·lari podria ser: si no vols modificar l’statu quo no facis canvis.
La comparació del procés independentista amb una transició a la democràcia és arriscada perquè el que estem fent a Catalunya no s’ha fet mai (amb la potser discutible excepció de Montenegro i l’intent fallit d’Escòcia) encara en la història moderna d’Europa: independitzar-se de forma pacífica i democràtica d’un altre estat democràtic. Però el model serveix per poder explicar tantes negatives a tantes propostes com hi hagi. És per això que tots els governs espanyols han rebutjat sistemàticament les propostes de buscar una sortida dialogada, de fer un referèndum acordat o de renegociar el dèficit fiscal. El “no a tot” no és una reacció visceral sinó completament racional. Major finançament per Catalunya, serviria per accelerar el procés reforçant les estructures d’Estat i donaria la possibilitat de mostrar a aquells que encara dubten, com pot ser el canvi a una Catalunya capaç de gestionar completament els seus recursos. El blindatge de l’educació en català i el català a l’administració podria ser exhibit com una victòria de les tesis independentistes i obrir la porta a més i més demandes.
És aquesta la raó perquè el govern espanyol diu no a tot, pe la percepció cada cop més evident de que la independència de Catalunya es inevitable i que per això cal evitar qualsevol esquerda que pugui ser aprofitada per posar-hi una falca i engrandir la porta de sortida.
En qualsevol cas només és un intent d’endarrerir allò que acabarà essent.

(Article aparegut a la secció Barboterum del setmanari La Comarca d'Olot el 10 de març de 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari