Matrix

Matrix és una de les meves pel·lícules preferides. Jo hi trobo una semblança amb la situació de Catalunya.

A Matrix, els humans creuen viure una vida normal, on les seves particularitats com a individus conformen allò que se’n diu viure. El que no saben però, és que en realitat tot allò que creuen viure no és res més que una immensa mentida. Les seves ments estan captives per ordinadors que governen el món i els seus cossos són  utilitzats com a piles, i l’energia del seu metabolisme s’aprofita per mantenir les màquines en funcionament. Són esclaus inconscients que posen els seus recursos al servei del seu enemic.

Us sona? Potser la peli no però segur que el concepte us és familiar.

Però no tots els humans estan en aquesta situació. Un grapat, uns milers o uns milions s’han alliberat. Han volgut renunciar a la seguretat, a la inconsciència plàcida, còmoda, engorronidora per poder SER plenament com a individus. A la pel·lícula es prenen una pastilla de color blau que fa que els robots que els cuiden creguin que són morts i, literalment, els llencen claveguera avall on, els que  han seguit abans el mateix camí, els recullen.

Tots tenim la possibilitat de seguir com ara. És tan senzill deixar-se endur...costa tan poc, és tan còmode: rondinem una mica, deixem anar un casumlolla i res...tornem-hi fins la propera.

A la pel·lícula també esperen un messies, “l’escollit” que els durà a l’alliberament i guanyarà la batalla definitiva contra les màquines. El que canviarà el món però...per si de cas tarda una mica a arribar, no s’arronsen i continuen la lluita.

També hi ha traïdors, botiflers, que cansats d’una lluita que consideren estèril davant aquell enemic tan poderós prefereixen tornar a fer bondat, integrar-se en el sistema. Per això només cal prendre’s una pastilla vermella i negociar abans un bon somni, una canongia on es pugui gaudir d’un simulacre de poder. Acompanyat de l’oblit.

Com veieu grans semblances amb una Catalunya autònoma, sense competències decisives que puguin facilitar el seu desenvolupament social o econòmic i que, malgrat tot, continua essent espremuda per Espanya que necessita els nostres recursos per poder seguir funcionant de la manera com fa segles que ho fa: a esquenes de l’esforç aliè. Una Catalunya autònoma, amb un govern que és la fita somniada per tants, que s’autoenganyen  i s’autolimiten pensant que això és el que mereixem i que no es pot aspirar més; una Catalunya autònoma que no té cap interès per Reagrupament. Bé. Només un: guanyar les eleccions al parlament per proclamar des d’allà la independència del país.

Per cert, que no trobareu aquesta pel·lícula en català. Un altre senyal flagrant d’anormalitat, d’aquells que són tan visibles i alhora tan arrelats que sembla que no ens n’adonem; perquè no vull pensar que donem per bo el fet que el 95% de les pel·lícules que s’estrenen a Catalunya siguin en castellà. No vull dir en versió original castellana sinó doblades al castellà. I quan el govern de Catalunya ha volgut donar-hi un tomb, el gremi d’exhibidors, aquest grupet d’empresariets han posat el crit al cel i clamen que això serà la fi de les sales de cinema i es dediquen a fer-nos xantatge emocional després dels tràilers amenaçant que “si la llei del doblatge en català segueix endavant, no podreu veure aquestes estrenes en aquesta pantalla”. A mi m’agradaria veure al darrera un anunci de la generalitat que digués “si no dobleu les pel·lícules en català, perdreu un mercat de 7 milions de persones”.

Aquets dijous a TV3, es va emetre el documental “Adéu Espanya?”. Nosaltres hi volem treure l’interrogant. En aquets documental quedava  prou clar quin era el procés per aconseguir-ho: cal entrar en el procés polític i després ve el procés jurídic. Primer cal proclamar la independència i després ja vindrà l’ordenament jurídic que donarà la forma. Exactament el mateix que diu Reagrupament des dels seus inicis.

Val a dir que aquest documental va ser com les beceroles, un magnífic intent per acostar la idea que la independència és possible a aquells que s’ho miren amb escepticisme i que, encara avui, s’amaguen darrera el “mai no ens deixaran ser independents”. Nosaltres tenim clar que la independència no es demana, es pren. Però més enllà d’això hi ha la realitat política: Espanya (de moment) és estat membre de la UE i en el programa de TV3 va quedar ben clar que la UE serà respectuosa amb qualsevol procés d’independència que sigui democràtic i majoritari.

També, i crec que per primer cop, en el reportatge es va parlar de l’enorme espoli fiscal que Catalunya suporta cada any i es varen donar  exemple ben clars de tot el que es podria fer  amb els diners que cada any van a Espanya per no tornar i que es dilapiden subvencionant peonades, plans E que serveixen per fer pedaços, mantenint ministeris sense feina i fent infraestructures arreu...menys a Catalunya.

Ser independents no és només una qüestió estètica per alliberar-nos del cutrisme espanyol, tan pagat d’ell mateix i tan sandungueru, no és només la pervivència cultural i del nostre idioma o dels nostres costums: és la nostra supervivència econòmica, és possibilitar que en un futur proper estiguem connectats a Europa i amb la resta del món, és garantir que puguem ser un país petit i innovador, amb empenta, un país capdavanter. I si no actuem ràpid no només no serà així sinó que simplement no podrà ser mai perquè els plans d’infraestructures del govern espanyol obvien Catalunya, l’arraconen i li solen assegurar un futur de misèria, oblit i submissió econòmica.

Aquest cap de setmana a Girona es fa el Firacat. Absolutament lloable però em sembla a mi que la nostra feina real ha de ser aconseguir que aquesta mena d’esdeveniment no calguin. Una empresa etiquetarà en català per 3 raons: si la propietat (per patriotisme) pensa que ho ha de fer; si el marketing ho aconsella; però el 95% de les empreses només ho farà si la llei els obliga i si la llei es fa complir.

Un Estat català solucionaria els maldecaps d’un munt d’associacions que existeixen en el nostre país i que intenten suplir amb voluntariat, esforç i sacrifici aquelles mancances que la pertinença a Espanya comporta en l’aspecte representatiu, cultural i social: seleccions catalanes, etiquetatge en català, defensa de la llengua....us sembla normal que hagi d’existir la plataforma en defensa de la llengua que hagi de fer campanyes per la defensa del català a les universitats de Catalunya?

Quin sentit hi veieu que calguin mobilitzacions per evitar que no es tanquin els repetidors que permeten veure TV3 al País Valencià?

La llista de fets que cada dia ens donen una mostra de que la nostra situació nacional és marciana seria llarga i carregosa i al final acabaríem tristos, decebuts i enrabiats.

Però hi ha una esperança o almenys jo la hi veig. Perquè el segon eix de Reagrupament és la regeneració política. Nosaltres no volem només ser independents. Volem que el nou Estat lliure de Catalunya sigui un estat que deixi de banda els tics espanyols, un estat que faci seus els valors tradicionals del poble català: la honestedat, l’austeritat i l’esforç.

Mentre els partits polítics preparen el seu programa electoral per les properes eleccions de la tardor Reagrupament el que ha fet ha estat dissenyar una proposta sobre com volem que sigui l’Estat. En aquets document que anomenem “organitzant el nostre futur lliure” Reagrupament ha pensat en els Reptes que tenim com a país a mig i llarg termini; amb objectius i fites planificats, mesurables i controlables.; amb la doble visió del desenvolupament i del creixement social i nacional; i posant com a objectiu prioritari l’interès de Catalunya.

Es deixen fora dels objectius de Reagrupament les tàctiques a curt termini, les pràctiques de gestió regional, els interessos aliens a la nació i la mentalitat burocràtica.

Es potencien els aspectes de control dels polítics, de manera que es facin molt difícils les pràctiques corruptes que avui hem donat per implícitament lligades a l’exercici de la política i es diferencia ben clarament entre immunitat i impunitat, on s’especifica que cal controlar la gestió pública, perquè a Reagrupament creiem que el diner públic és dels ciutadans i la seva administració és sagrada davant del fet actual on sembla que com que el diner públic no és de ningú no cal donar-ne comptes. I a la situació d’avui ens hi ha portat aquesta manera de fer: la de dilapidar recursos en època de vaques grasses i la de demanar sacrificis als assalariats quan les vaques, de tan magres, ja només els queda la pell i els ossos.

També s’ha preparat una Constitució de Catalunya que ara estem distribuint a les biblioteques municipals i sales de lectura de La Garrotxa. Una Constitució que serà la primera llei que proposarem que s’aprovi al Parlament de Catalunya després de les eleccions.

Una Constitució d’esperit anglosaxó, que estableix els drets i les obligacions dels catalans i que no necessitarà d’un tribunal que n’interpreti el sentit, ni la direcció, en funció de les posicions de les comes dins d’una frase. Una constitució breu i concisa que respira llibertat en cadascun dels seus articles.

Per mi l’esperança és aquesta; per mi aquest és l’únic camí possible per poder-nos alliberar d’aquesta llosa enorme que ens tenalla com a país i com a individus; de treure’ns del damunt aquesta llagasta anomenada estat espanyol que ha corromput la nostra societat amb les seves pràctiques ancestralment corruptes i parasitàries, que ha transformat una societat catalana basada en l’esforç i el treball en una societat decadent, plena d’esquenadrets que només aspiren a viure fent el mínim possible.

Però és que a més, estic convençut que Reagrupament és la darrera esperança que tenim com a nació perquè l’imperi de les màquines, Espanya, ho té tot a favor.

Matrix és una pel·lícula complexa i encara no ens hem posat d’acord en el significat del final però us puc assegurar una cosa: que tota la meva energia i esforç, que tota l’energia i esforç de cadascun dels reagrupats, la farem servir perquè sense cap mena de dubte guanyin els bons, perquè guanyi Catalunya.

(Presentació de Reagrupament a Sant Feliu de Pallerols. 5 de juny del 2010.)

Lluis Armengol.-

Excel·lentíssim  sr degà del col·legi d’advocats, sra vice-presidenta del torn d’ofici de Girona, senyors i senyores,

En nom de l’alcalde i l’ajuntament d’Olot, els dono les gràcies haver-me convidat a aquest acte de reconeixement al Sr. Armengol.

Aquest dimarts, a l’entrevista que li va fer el diari Ara, ens perfilava alguns trets que en la societat actual els podríem conceptuar com a singulars.

En primer lloc, la generositat de dedicar part de la seva vida professional al torn d’ofici des de l’any 1963, amb la voluntat expressa d’ajudar a aquelles persones que mancades de recursos no es podien permetre contractar un advocat. 48 anys amb disposició les 24 hores del dia...i esperem que en puguin ser encara una bona colla més.

En segon lloc, el fet que el que recordi més d’aquests anys no  sigui quants casos ha guanyat sinó que va de dret a les emocions que la professió li ha aportat i esmenti l’agraïment que li han demostrat les persones a les quals ha ajudat ens dóna idea de la dimensió humana del Sr. Armengol.

En tercer lloc, la voluntat expressada de no voler-se jubilar encara, va a contracorrent del que sembla imperar: considerar la feina com una obligació i un càstig en comptes d’una activitat satisfactòria i motivadora.

Finalment, la plena convicció que l’esforç , la formació i l’estudi continuats són la millor eina per mantenir-se en forma professionalment, per garantir l’excel·lència en el servei, representa una gran lliçó a la qual cal parar moltíssima atenció, en aquests moments de crisi econòmica però també crisi d’uns  valors que havien estat molt presents en la societat catalana com són la perseverança i la constància.

Per tot això, vull acabar dient que el sr Armengol a més del reconeixement dels seus companys de professió es mereix  també l’admiració dels seus conciutadans.

Moltíssimes gràcies.

(15/07/2011. Discurs en l'acte de reconeixement a Lluís Armengol)

El Llop de Montamara

Amb en Xavier no fa pas gaire que ens coneixem. Tots vàrem decidir d'associar-nos a Reagrupament. Una opció bona per a gent agresta, directa... A Reagrupament he anat coneguent a aquest pallarès ex-seminarista, una mica malcarat i força malparlat però amb un gran cor.

Llenguatge directe: girs pallaresos, renecs i flastomies com les d'in capità Haddock no apte per a infants. Cap adjectiu no va sol, com cap renec no li manca companyia. Enormement descriptiu com per exemple quan ens parla del bordell (ell en diu, aclarint-ho, casa de putes) i del perfum que li colpeja els nassos nomes d'entrar-hi, amb el seu amic Gerard, capellà post-conciliar fins i tot abans del concili Vaticà II: " olorà un aroma pudent de suor i peix podrit, de colònia barata, de pets, de vi agre, de vòmits i pixum". Fins i tot vaig recular un pam el llibre, inconscientment.

Ex capella: els records del clero, els bons i els dolents, afloren en tot el llibre: capellans com mossèn Joaquim, el capella de tavascan que aixeca el porro mes sovint que no pas el calze i com en Gerard, que serà amic primer i parent després o el capella nou de tavascan mossèn Tomàs que acumula tots els tòpics : avariciós, implacable, orgullós...

Jan de bernaduca: esperit lliure. Cul de mal seient, tot l'estreny: ni les muntanyes pallareses són prou altes, ni els espais són massa oberts; ni Barcelona es prou gran per encabir aquest home renaixentista traslladat a principis del segle XX. Un home lliure no pot tenir cap altra ideologia política que la llibertat: la independència de Catalunya. Ell, que es un home eminentment sensorial, visceral, governat per sentiments primaris arriba a la independentisme per la via del coneixement històric, com avui alguns hi arriben avui per la via econòmica o per la via del cansament. O per la via de la deducció racional: a base d'anar eliminant possibilitats d'encaix a Espanya. Es extraordinàriament actual que l'indpendentisme sigui la seva primera i única ideologia. En la convulsió del moment no el sedueixen els nous moviments polítics que apareixen a Barcelona: anarquisme, socialisme, feixisme... No, té clar que la llibertat de les persones comença per la llibertat de les nacions a les quals pertanyen. Esmenta una frase de Thomas Jefferson que en aquests moments de boira nacional em semblen tan encertades com a ell en el moment que viu: " els pobles que valoren el seu benestar per sobre de la seva llibertat, els acaben perdent tots dos".

Avui, davant de retallades, increment IRPF, taxa turística, euro sanitari...quants catalans no acaben dient que per anar pagant no ens valdria mes ser espanyols? Quants no s'exclament dient que per això que tenim millor ens aniria de tancar el Parlament? El Parlament, ineficient, inoperant, ineficaç...continua essent l'instrument que els catalans necessitem per poder assolir la llibertat. En Jan de Bernaduca, com ha dit tants cops en Xavier, no en te cap dubte: el patriotisme es un sentiment, té poc de racional; neix del cor i és després el cap el que busca raonaments que l'expliquin. Com si calgués.

L'independentisme de Jan de Bernaduca es un independentisme tranquil però enèrgic, defuig els moments mes abrandats (Prats de Molló) quan està convençut que no porten enlloc. Quan esclata la guerra civil en canvi no dubta de defensar la legalitat i com tants altres catalans es troba presoner entre el rebuig a l'aixecament feixista i la violència revolucionària. com sempre, en Jan segueix el camí de la seva consciència, lluny d'aquella civilització que havia esdevingut barbàrie a Barcelona, Jan troba a Tavascan la seva eterna lluita a contracorrent. Al final de la guerra, en Xavier ens estalvia les malvestats d'aquell general Sagardia que encara avui te un carrer a Madrid (perquè ens rèfiem dels espanyols!!!!) però en Jan no es pot estalviar cap ni una de les crueltats ni les mesquineses d'aquells que guanyant una guerra, varen destrossar un món, varen marcar generacions pels camins de l'exili i en definitiva varen condicionar el futur del nostre país encara avui presoner de la por. Sort que el final del llibre, enginyós ens deixa una escletxa d'esperança per a tots aquells que , malgrat tot, creiem en la llibertat del nostre país.

Més reaccions a l'eliminació de símbols franquistes a Olot.

Per la meva banda, ja està tot dit.

D'ucronies i manipulacions.

(carta publicada al setmanari La Comarca d'Olot, el 15 de març de 2013)

A la secció "Clar i català" de la setmana passada el senyor Daniel Plana Farjas, en nom propi i de familiars dels assassinats al Triai m'adreça una carta replicant una entrada al meu bloc personal (el-led-vermell.blogspot.com) que no hauria respost si no fos per la seva evident intenció de manipular  la opinió pública tant pel que fa a les accions realitzades en l’àmbit de la Memòria Històrica a Olot,  com en les seves interpretacions de la Guerra Civil i la dictadura franquista.

En primer lloc l’erra anomenant-me iconoclasta (entenc que  en sentit etimològic) perquè  cap imatge sagrada ha estat destruïda ni malmesa. L'àliga del panteó dels caiguts, que de sagrada no ho era,  ha estat desmuntada a peces i duta al Museu de la Garrotxa.

Tot i que sempre hem separat la simbologia franquista de les persones, en cadascuna de les intervencions que vostè ha fet per mantenir la simbologia franquista a Olot ha començat apel·lant als sentiments, absolutament i plenament legítims, de dolor dels familiars de les persones allà enterrades i ha acabat amb una defensa més o menys evident del règim dictatorial de Franco tan en les seves cartes a aquest setmanari com en el Ple del mes de maig de l’any passat on va presentar una moció que va ser rebutjada per 18 vots a 3.  Un resultat prou clar.

Cada cop que ha tingut la oportunitat, vostè ens ha  acusat de manipular la història i  d’amagar la realitat del que va passar a Olot l'octubre de 1936. Doncs bé, ara tothom que ho vulgui veure podrà comprovar que això no es cert i que en els senyals informatius del Cementiri i del Triai s'hi explica de manera ben clara quines varen ser les circumstàncies de cada fet amb un llenguatge clar i objectiu. Jo animo als olotins i olotines a anar-hi i conèixer un bocí de la història de la nostra ciutat. Fins avui, molts no n’han tingut l’oportunitat.

Les seves tesis revisionistes de la història no les rebatré jo que només sóc un lector apassionat sobre la Guerra Civil al nostre país, només li donaré dues referències: Paul Preston (1) i si el troba massa esquerranós, el falangista Dionisio Ridruejo (2) que coincideixen a destacar la diferència entre la violència a la rereguarda republicana emparada en el desordre i el caos imperant durant els primers mesos de la Guerra Civil, i la repressió institucionalitzada i orientada a l’aniquilació de l’adversari a la rereguarda franquista i a tot l’Estat, un cop finalitzada la guerra.

Vostè defensa l’aixecament militar de 1936 en base a una ucronia utilitzada per historiadors amb biaix ultradretà: si el feixistes no s’haguessin rebel·lat, els comunistes  haurien instaurat una dictadura marxista. Sàpiga senyor Plana que si això hagués passat, jo avui estaria igual d’orgullós i content d’haver contribuït a retirar dels espais públics d’Olot la simbologia d’aquest altre règim totalitari, si és que n’hi hagués. Així és com jo entenc defensar la democràcia: els drets de la majoria contra qualsevol totalitarisme.

Per acabar, em sembla que anomenar "monument als perdedors" al Monument “Als vençuts", l'únic record i reconeixement que Olot tenia fins avui per a tots aquells que ho varen perdre tot en defensa de la llibertat i la democràcia que el franquisme va arrabassar, em sembla d’un mal gust notori.

I és que tolerant, com diu vostè, ho sóc amb quasi tot; però també sóc ferm amb  aquells que fan precisament de la intolerància, l'eix de la seva vida i del seu discurs polític. Ho seré mentre sigui regidor al Consistori d'aquesta ciutat i quan deixi de ser-ho, com a ciutadà.

1. Paul Preston. L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. Editorial Base. 2011

2. Dionisio Ridruejo. Escrito en España. Centro de Estudiós Constitucionales.2008

Catalunya: Estat propi, futur propi.

(text de la xerrada feta al Casal Marià d'Olot amb Joan Tardà i presentat per Jordi Feu, el 3 d'octubre de 2012).

Aquest dissabte passat , vaig fullejar “El gran  llibre per la independència” que va escriure Francesc Ferrer i Gironès cap el 2005 i on consta com ja a finals dels anys 80s del segle passat hi havia enquestes que deien que un 44 o un 45% dels catalans votarien a favor de la independència. Si provo de fer memòria d’aquells anys no em sembla pas que aquests números fossin reals, no recordo que es palpés en l’ambient aquest percentatge. Aquests dies,  en canvi, sento parlar de la independència de Catalunya arreu on vaig: al restaurant de menú on dino cada dia, a les botigues, a carrers i places...els catalans hem perdut la por de parlar en veu alta. I les veus dels catalans parlen de greuges, de cansament, de que ja n’hi ha prou d’un Estat tril·lero que ens enreda cada dia. Als catalans, els veig decidits i valents però també cauts: saben que serà difícil perquè tots plegats sabem amb qui ens les haurem.

Per tant, alguna cosa ha canviat. Suposo que no dec ser l’únic que se n’ha adonat. Ha canviat tan el nombre de catalans que volen la independència com l’actitud: ja no tenim por a dir en veu alta que la volem, la independència de Catalunya. I aquesta actitud és cada vegada menys abrupta i més serena. No hi ha estirabots, ni astracanades: hi ha raonament i decisió..

Provaré d’explicar quina és la meva visió d’aquest canvi i fer després unes pinzellades de com veig jo, el futur de Catalunya.

Per mi, el salt realment gros que fa l’independentisme al segle XXI comença a Arenys de Munt, amb la primera consulta sobre la independència de Catalunya.  L’èxit d’aquesta primera consulta va fer que  una bona colla de municipis  de Catalunya el volguessin imitar. A la Garrotxa, 21 municipis varen organitzar les consultes del 13D de 2009 potser a empentes i rodolons, però amb un entusiasme inqüestionable, en aquella primera onada de consultes independentistes.

El 2010, amb una energia que semblava anar a menys, tot i que no hi havia aparentment tanta oposició de l’Estat espanyol es varen anar fent tandes de consultes. El 28 de febrer, el 25 d’abril a Olot...fins arribar al 10 d’abril de 2011 a Barcelona.

Les consultes varen servir per evidenciar que hi havia una massa ciutadana que responia SI a la independència i obria l’esperança que si algun dia aquella pregunta es feia de forma oficial, guanyaríem. Però encara més important les consultes varen servir perquè els catalans ens adonéssim que hi havia iniciatives tan importants com aquestes que es podien fer al marge dels partís polítics, i que no nomes era possible sinó que era fins i tot aconsellable perquè ja en ple descrèdit dels polítics, un moviment cívic i apolític era una garantia d’èxit.

El 2010 i a ran de la mutilació de l’Estatut, Òmnium Cultural convoca una manifestació  sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”.  És una manifestació a mitges civil i a mitges institucional. Hi participen ciutadans, associacions, els presidents de la Generalitat i del Parlament vius, partits polítics i sindicats.

La sensació de que els polítics no capten de què va tot plegat s'accelera quan després de l’èxit de la manifestació alguns  es limiten a prendre nota o a desvirtuar-ne el vertader objectiu. El mateix vespre ja es veu que tot plegat no conduirà enlloc o almenys no gaire mes lluny que en una esbravada col·lectiva que va semblar això: que immediatament s’esbrava, perdia el gas. La traducció electoral del que en aquell moment va ser la manifestació mes gran de la història de Catalunya, ens va deixar a mes d'un amb un pam de nas. I a alguns, i parlo per mi, amb un parell de pams. Però amb un parell de nassos, també ens vàrem refer.

A mesura que la crisi econòmica es va tornant una realitat palpable,  els catalans veiem primer amb astorament i després amb creixent indignació com es va gestionant i sobretot com hem arribat a aquesta situació. Els reportatges sobre la dilapidació dels diners públics fan escandalitzar a tothom; les despeses, que no inversions, en infraestructures inútils, innecessàries i infrautilitzades ens deixa de pedra als catalans que ens hem tornat mesells, acostumats a anar amb una sabata i una espardenya..

Deixeu-me dir que la feinada del CCN explicant la magnitud de l’espoli i, sobretot, les possibilitats que tindríem si no existís mai no la podrem agrair prou.

El 2011 i sobretot el 2012 es comença a parlar amb certa insistència de l'ANC una organització ciutadana nascuda a ran de les consultes independentistes, formada pels ciutadans que havien descobert que es podia, que convenia, treballar per la independència al marge dels partits polítics; el seu missatge va fent forat, ajudat per l'actitud del nou govern espanyol i per l'ensulsiada  econòmica. Tant que a principis d'estiu comença a córrer la brama que la mani de l’11 de setembre serà extraordinàriament multitudinària. Les estelades s'acaben, no hi ha prou autobusos,... Els polítics semblen agafats a contrapeu, sorpresos per les dimensions que està agafant tot plegat: uns diuen que hi aniran a títol personal, altres que no es una manifestació independentista...xerrameca buida. Tots sabem de què anava la cosa. Ningú podia dir "no és el que sembla, t'ho puc explicar tot". Be, no ho podia dir ningú amb dos dits de seny. Perquè se n’han dit de l’alçada d’un campanar.

En qualsevol cas, 3 exemples (consultes independentistes, mani del 10J en menor mesura i mani del 11S) en els quals la ciutadania ha passat davant dels polítics i els ha deixat clar quin és el camí que volem. Sense dubtes ni ambigüitats. Ho varen dir fins i tot sil·labejant: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A, i també ho va dir l’Alfred al President.  La magnitud del clam i la claredat del missatge no es poden ignorar i, potser per primer cop en molts anys, sembla que aquest clam és escoltat.

A banda de les iniciatives ciutadanes, des de l'any passat existeix l'Associació de Municipis per la Independència, que neix impulsada Vila d'Abadal i presentada, per cert, a l'Assemblea Nacional de Reagrupament de l'any passat a Vic. És la primera iniciativa institucional que treballa per la independència. Quan neix, els ciutadans deixen d’estar sols. Les mocions presentades a quasi la meitat d'ajuntaments de Catalunya faciliten el debat sobre la independència en els Plens Municipals per desesperació dels partits unionistes que insisteixen en no debatre temes que escapin de les competències municipals i s'estimen més demanar que s'arreglin bonys i sots del carrer perquè això sí que interessa a la gent. (ells SEEEEMPRE saben el que interessa de veritat a la gent).


Teníem, doncs, dues potes de les 3 que necessitarem per a la independència de Catalunya: la demanda dels ciutadans expressada de forma clara i contundent i la demanda de les administracions mes properes a aquests ciutadans, els municipis, han demanat per carta al President de la Generalitat que iniciés el procés de secessió de l'Estat Espanyol (cartes per cert, respostes dient que es prioritzava el pacte fiscal; almenys les que es varen respondre abans de la reunió Mas-Rajoy) i ens faltava l'eina que ho faci possible: el Parlament de Catalunya.

Per tant, ara toca als polítics fer la part de feina que els correspon: recollir aquesta voluntat i treballar perquè esdevingui una realitat. El que hem de fer els ciutadans és estar al cas que no se’ns desviïn, que no perdin el ritme perquè ens hem tornat un poble exigent. Perquè a partir d’ara pertoca a les institucions catalanes, sobretot al Parlament de Catalunya amb el President de la Generalitat al capdavant obrir-nos pas per fer el camí plegats.

L’acte d’avui no és un acte pre-electoral. Els esdeveniments dels darrers dies podrien fer-ho pensar, però amb la convocatòria de les eleccions al Parlament encetem un camí històric  i sé que ens en sortirem, que aquest cop el mapa està actualitzat, que anem ben calçats i que qui vagi davant ens sabrà dur fins a casa. I encara que l’adversari ens diu que serà dur, que hi patirem, que ens sortiran mules i que no val la pena de patir tant veig en les nostres mirades  que volem tirar endavant, que no ens calen els consells dels que no volen el nostre bé.

Veig que si dubtem intuirem el bon camí, que potser no pujarem xiulant ni cantant a pulmons plens però que tampoc no defallirem ni afluixarem el pas. Sabrem trobar el nostre ritme, el que ens va bé a nosaltres. I arribarem a casa, ens traurem les sabates, mirarem endarrere i somriurem sabent que ha valgut molt la pena. Que ja ens vagarà de curar-nos les butllofes. Però que ara tenim feina: hem de construir el nostre futur.

El llibre que us parlava al començament de la meva xerrada té per subtítol “Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya (1461-2005)”. A hores d’ara, fins arribar a 2012 se’n deuen haver afegit almenys un altre miler. Hi ha raons històriques que es varen brandar als segles XIX i XX, invocant l'esperit de l'Abat Oliva, de Roger de Flor i de Llúria i tants altres personatges històrics i tantes i tantes gestes heroiques que varen fer de la nostra nació un país pròsper i amb un sistema polític precursor del parlamentarisme; hi ha raons econòmiques que són les que darrerament han fet obrir els ulls a tants i tants catalans; hi ha raons culturals que han esdevingut constants durant 300 anys, amb la nostra llengua com a estendard....però hi ha sobretot la nostra voluntat, la voluntat que primer va ser de resistir, de no desaparèixer i que avui torna a ser la voluntat decidida de construir el nostre futur. El nostre propi futur. Sense llasts ni llagastes, amb el nostre propi horitzó i amb els nostres propis objectius..

En aquests moments, la pregunta que sentim més sovint és “i ara, què?”.  Doncs ara, com sempre: el que nosaltres vulguem.  Penso que som majoria els que volem que l’”ara què” el responguem amb un “ara estat propi, ara futur propi, ara llibertat, ara Catalunya”.

La construcció de l'estat català és un exercici de voluntat democràtica. Construir un nou estat es per Catalunya una oportunitat única per desfer-nos de tot allò que hem heretat de la metròpoli i que tanta nosa ens ha fet per al nostre desenvolupament. No es tracta només de deixar de patir l'espoli fiscal, no és nomes continuar essent  membres de la UE, ni tenir una cadira a la ONU. És tenir la oportunitat d'organitzar la societat catalana de la manera que els catalans  decidim.

Els catalans que parlen  d’independència en veu alta també demanen una altra cosa: que amb la independència vingui un canvi real  de relació de les institucions amb els ciutadans (algun dia haurem de recuperar la dignitat d'aquesta paraula que avui fa sortir panses nomes de dir-la). La manera d’expressar-ho és aquella tan nostra de “això no serveix de res si no....”. No serveix si els polítics continuen allunyats de la ciutadania, si el diner públic es dilapida sense aturador, si l’honradesa (més enllà d’encerts o errors que pugui tenir cadascú) no presideix amb naturalitat el comportament dels dirigents del país, si els comportaments poc honrats queden impunes.

El nou estat català s'ha de construir amb una premissa a la qual no estem gaire acostumats per culpa del curt-terminisme que ha primat a la política catalana autonòmica. Aquesta premissa és la durabilitat, la voluntat (un cop mes) de permanència...allò que en comptabilitat s'anomena el principi de continuïtat. I per això calen unes virtuts que els partits polítics catalans que són els que han d’endegar el procés han demostrat almenys fins avui que no tenen en prou quantitat: patriotisme i generositat. Esperem que sapiguem rectificar i els primers moviments d’aquests dies em fan tenir esperances en aquest sentit.

Necessitarem  patriotisme i generositat per renunciar a les petites mesquineses de la vida política i per posar davant dels propis interessos, els de Catalunya. No em cal esmentar cap exemple per demostrar que sovint ha estat el contrari perquè segur que a tots ens ve al cap més d’un.

Aquest Estat Català s’ha de fonamentar en una Constitució radicalment democràtica , que no vagi contra ningú sinó a favor dels catalans; que sigui l’antítesi de la que l’Estat espanyol fa servir d’arma contra la llibertat.

L’aprovació d’aquesta Constitució serà el nostre pas del Rubicó: no hi haurà marxa enrere perquè suposarà el trencament definitiu amb la legalitat espanyola i suposarà la derogació en el territori de la nostra nació de la Constitució Espanyola de 1978 (Comptem-ho bé: fa 34 anys de la seva aprovació i encara diuen que no es pot actualitzar!)

La constitució catalana ha de ser una eina per al desenvolupament dels catalans del futur i clar que s’ha de poder modificar i actualitzar. S’ha de poder modificar perquè les societats evolucionen, perquè els temps canvien. L’únic intocable ha de ser tot els referent a les llibertats personals i socials i els drets fonamentals dels catalans, a la llengua, al país, a la nostra voluntat invencible de voler ser el que som: catalans.

Hem d’aprofitar la independència per fer un estat nou, no ens cal  una rèplica “a la catalana”, de l’estat espanyol  ni un simple engreix de l’estructura autonòmica. Hem de ser capaços d’articular els mecanismes que facin possible que l’Estat estigui al costat dels ciutadans, que empenyi l’economia, que dissenyi l’estratègia econòmica d’un país, que llegeixi la situació geogràfica com una oportunitat econòmica més enllà del turisme.

I recolzar el creixement econòmic dissenyant les infraestructures que el facin possible. Amb el seny que històricament havíem tingut i que en aquest procés d’espanyolització del nostre comportament hem anat deixant de banda en els darrers anys.

Hem d’aprofitar els avantatges de ser un país relativament petit, que ens permet de prendre decisions des de la proximitat, de forma àgil  a diferència de la pesantor paquidèrmica i lenta de reflexos a la qual ens han acostumat.

Hem de recolzar de forma eficient als emprenedors, donar-los facilitats perquè  la seva empenta i energia trobin en l’Estat un company de viatge i no un ens que l’únic que fa es posar pals  a les rodes desmotivar-los i esmolar-se els ullals pensant en els impostos que els clavarà.

Hem de construir un Estat que faci de l’educació dels joves catalans els fonaments del futur. El seu com a ciutadans i el del nostre Estat, que ha de ser lliure, democràtic, social i pròsper.

No acabaríem de fer una bona feina si ens limitéssim a omplir els buits que deixi l’Estat espanyol sense qüestionar si són aquests els que s’han d’omplir o, al contrari, ens hem d’enfocar i organitzar d’una altra manera. Hi ha altres models d’estat amb els quals els catalans ens sentiríem sens dubte molt més a gust.

Amics i amigues, tenim al davant un repte de magnituds colossals que ens necessita a tots, fins i tot a aquells que avui pensen que això de la independència pot ser un mal negoci o que és il·legal o que el que ens convé és el federalisme...El Rubicó que ens separa de la independència el travessarem primer els convençuts però no patiu perquè la resta vindran darrere. No es voldran quedar en una riba on el futur és erm. I en canvi els necessitem perquè...tenim una feinada!

Una carta sobre el "Pantéon de los Caídos"

Resposta a la carta del Sr. Daniel Plana a La Comarca d’Olot que duia per nom “perquè no deixem els morts en pau?”

El senyor Daniel Plana en la seva carta anomenada "per què no deixem que els morts descansin en pau?" fa un seguit d'acusacions difamatòries contra l'equip de govern d'Olot que quasi no cal comentar perquè, més enllà de poder estar més o menys d'acord amb les nostres decisions, se’ns reconeix que durant aquest any de govern hem donat mostres de transparència, diàleg, respecte,  seny i sensibilitat.

L'avantprojecte de senyalització dels espais de la Memòria Històrica d'Olot és absolutament respectuós amb les víctimes i rigorós amb les circumstàncies i context històric de la seva mort. Abasta 3 indrets del cementiri: el Panteó dels Caiguts, l'amagada i desconeguda Fossa dels Republicans i la Fossa dels Militars; però no es limita només al cementiri sinó que inclou la Creu del Triai i el Monument als Vençuts. Les actuacions previstes són la senyalització dels espais amb plafons explicatius, la seva dignificació i l'eliminació dels símbols feixistes. A més, al cementiri es posaran uns plafons amb els noms de tots els olotins que varen perdre la vida en allò que el senyor Plana anomena "Creuada d’Alliberament del 36" (sic) sense distinció de bandositat.

Tal i com vaig explicar al senyor Plana en el Ple del mes de maig d’aquest any en el qual va presentar una moció perquè es mantingués intacta la simbologia feixista de l'esmentat Panteó (rebutjada pels 18 vots de CiU-Reagrupament, PSC i ERC contra els 3 de PxC i PP) i com vaig explicar en una breu nota a "el plafó" de març de 2012 mai ens ha passat pel cap profanar cap tomba, ni tampoc esborrar, menystenir ni manipular la memòria ni els noms de les persones que estan enterrades allà.

Nosaltres parlem de dignificar , d'explicar, de respectar i de democràcia; vostè ens està parlant, com el seu vocabulari i retòrica ens deixa veure, d'una altra cosa.

Si realment és el repòs dels morts el que el preocupa, senyor Plana, no pateixi: reposaran més en pau que mai perquè amb aquest projecte, les circumstàncies de la seva mort quedaran explicades molt millor que no pas  avui i els olotins  aprendran que varen ser víctimes innocents i que no tenien res a veure amb el feixisme que va anorrear el nostre país. Ben bé al contrari del que molts creuen avui al veure una tomba presidida per una àliga que estén les urpes  amenaçadores contra la democràcia.