Partits post-independentistes

La independència de Catalunya capgirarà el panorama polític del país. Avui, quan falten menys de 2 anys per la independència, classifiquem els partits que ens representen al Parlament català en funció de si són partidaris de la independència, de la unió amb Espanya o d’una tercera alternativa poc definida i, sobretot, ingestionable.

Hem fugit, aquesta legislatura i per molts intents que hi ha hagut des de totes bandes, de la classificació habitual que separa els partits segons si són d’esquerres o de dretes.

Quan siguem independents, tornarem al clàssic debat esquerra-dreta però què se’n farà d’aquells partits o coalicions que han fet bandera de l’unionisme o del federalisme?

Si  mirem què ha passat en altres països europeus que s’han independitzat veiem que en el moment de la independència hi havia partits que hi eren contraris. Per exemple, a Estònia hi havia el Partit dels Russos que defensava la integració a Rússia i es definia com a defensor de la minoria russòfona del país. De forma similar, i molt més recentment, a Montenegro hi havia partits pro-serbis que deien defensar els drets dels serbis i el manteniment de la unió federal amb Sèrbia.

Avui aquests partits han desaparegut o, si no ho han fet, cap d’ells té representació parlamentària. De fet, no varen durar gaire més després de la proclamació de la independència.

També cal destacar que cap dels partits als Parlaments d’aquests països demana avui fer passes enrere a la independència, encara que les minories que els partits anti-independentistes deien defensar segueixen existint i convivint en els nous estats i amb els seus drets garantits.

Si pensem en el nostre país, potser si que a les properes eleccions legislatives catalanes encara es presentaran partits unionistes o amb una forta base espanyola però serà el darrer cop que tinguin opcions de tenir representació.

L’adaptació de tots els ciutadans a la nova situació política portarà a la  desaparició d’aquests partits i en el seu lloc, per ocupar el seu espai ideològic, apareixeran nous partits catalans.

Amb els partits actuals, tot i que sofriran enormes transformacions, tota la ideologia d’esquerres està prou ben coberta i el centrisme està superpoblat, però en canvi caldrà nous partits catalans  que vagin més enllà del centre dreta i que ocupin l’espai ideològic on avui hi ha els partits més espanyolistes.

Amb aquesta perspectiva de futur a curt termini és quan tenen més sentit els canvis i moviments que van apareixent en els partits catalans. Cal valorar quin serà el comportament electoral dels catalans quan ja no ens calgui ser independentistes o unionistes i puguem votar pensant en els nostres interessos; que no vol dir altra cosa que votar pensant en quants impostos estem disposats a pagar i com volem que es gestionin; quins serveis i quines infraestructures ens convenen més o quines noves lleis i normatives s’ajusten més a les nostres necessitats, etc...

En definitiva tot allò que farà que la política del nostre país sigui, finalment, normal.

(Article aparegut a la secció Barboterum del setmanari La Comarca d'Olot el 14 d'abril de 2016)

No a tot

Sovint es titlla el govern espanyol de poc intel·ligent perquè no cedeixen mai en el relacionat amb el procés d’independència de Catalunya; ni tan sols amb les propostes de la tercera via.

Contràriament, jo penso que saben molt bé el que fan. M’explicaré. La política comparada ens ensenya que en les transicions polítiques hi ha 3 actors principals: el poder, els liberalitzadors i la oposició. En el nostre cas, el poder és representat pel govern espanyol, que vol mantenir l’estat de les autonomies, més o menys centralitzat però que no vol que cap autonomia esdevingui independent; la oposició, són el govern de la Generalitat, els partits independentistes i la societat civil organitzada a favor de la independència, que volen que la transició a un estat independent es faci efectiva. Finalment, els liberalitzadors són aquells que voldrien fer determinades concessions perquè Catalunya es sentís més còmoda dins d’Espanya i a canvi d’aquestes concessions (blindatge de la llengua, reducció dèficit fiscal...) renunciés a la independència; són els que fan la proposta de la tercera  via.

Les lliçons que aprenem de la història de les transicions polítiques no violentes és que qualsevol intent d’apertura acaba conduint inevitablement  al canvi d’statu quo. Sempre. I és per això que els politòlegs es pregunten perquè tants governs autoritaris han fet moviments liberalitzadors si saben que el final acaba sent la transició més o menys ràpida a la democràcia. El corol·lari podria ser: si no vols modificar l’statu quo no facis canvis.

La comparació del procés independentista amb una transició a la democràcia és arriscada perquè el que estem fent a Catalunya no s’ha fet mai (amb la potser discutible excepció de Montenegro i l’intent fallit d’Escòcia) encara en la història moderna d’Europa: independitzar-se de forma pacífica i democràtica d’un altre estat democràtic. Però el model serveix per poder explicar tantes negatives a tantes propostes com hi hagi. És per això que tots els governs espanyols han rebutjat sistemàticament les propostes de buscar una sortida dialogada, de fer un referèndum acordat o de renegociar el dèficit fiscal. El “no a tot” no és una reacció visceral sinó completament racional. Major finançament per Catalunya, serviria per accelerar el procés reforçant les estructures d’Estat i donaria la possibilitat de mostrar a aquells que encara dubten, com pot ser el canvi a una Catalunya capaç de gestionar completament els seus recursos. El blindatge de l’educació en català i el català a l’administració podria ser exhibit com una victòria de les tesis independentistes i obrir la porta a més i més demandes.

És aquesta la raó perquè el govern espanyol diu no a tot, pe la percepció cada cop més evident de que la independència de Catalunya es inevitable i que per això cal evitar qualsevol esquerda que pugui ser aprofitada per posar-hi una falca i engrandir la porta de sortida.

En qualsevol cas només és un intent d’endarrerir allò que acabarà essent.

(Article aparegut a la secció Barboterum del setmanari La Comarca d'Olot el 10 de març de 2016)

Fer un referèndum

La idea de fer un referèndum per la independència de Catalunya està més o menys present en les opcions independentistes i en altres que es declaren partidàries del dret a decidir, encara que siguin ambigus en allò que volen decidir.

Està menys clar però, en quin moment s’ha de fer el referèndum i quin ha de ser el resultat per considerar guanyadora la opció independentista.

El moment de fer el referèndum oscil·la entre la immediatesa que voldrien els més impacients fins a la opció d’aquestes noves esquerres que opinen que caldria fer-ho “quan el govern espanyol hi estigui d’acord” que vindria a ser més o menys, mai. Mai és, precisament, el moment més oportú pels unionistes per celebrar aquest referèndum.

Un referèndum s’ha de fer quan estiguem en condicions de guanyar-lo i, malauradament, avui no està absolutament clar que fos així.  Encara hi ha massa gent que dubta i té por de fer passes enrere. Per aquells que ens han de donar la majoria, i que no són els independentistes convençuts, el referèndum se’ls planteja com una tria entre un present segur encara que no sigui òptim i un futur “possiblement” millor però que presenta massa incerteses. És un cas de miopia política.

Amb aquest argument, cal que el Govern avanci prou i prou ràpid en la construcció de la República perquè les noves estructures d’estat estiguin en funcionament en el moment del referèndum i així aquests catalans que avui estan frenats per les incerteses puguin veure fets concrets. Sant Tomàs, no va creure fins que va posar el dit a la llaga; ells tindran dubtes fins que vegin funcionar la Hisenda catalana o fins que vegin que el govern espanyol no té manera de fer efectives les amenaces que tanta por els fan.

A efectes pràctics, això vol dir fer el referèndum després de la proclamació de la República catalana i presentar-lo com una ratificació de la decisió del Parlament de Catalunya, on els independentistes són majoria i digui el que digui la oposició, estan legitimats per a proclamar la independència. Els Parlaments funcionen així.

Un referèndum organitzat pel govern de la República, sense les trampes i intimidacions habituals del govern espanyol, el guanyaríem segur.

Per quant el guanyaríem? O millor dit, per quant l’hauríem de guanyar? Per si algú encara en té dubtes, em sap greu dir que no serà per unanimitat. Ni tampoc per una super-majoria del 70 o el 80%.

La referència més recent que tenim és la del referèndum per la independència de Montenegro que va ser internacionalment acceptat amb un 55% de vots favorables i una participació del 51%. Dues xifres que semblen perfectament assolibles en el cas de Catalunya si escollim el moment més adequat per fer el referèndum.

Tot i així aquestes xifres poden estar lluny de les que demanava el líder de Podemos quan parlava de “la gran majoria” que caldria en un referèndum per acceptar-ne el resultat. 

Per guanyar, només ens tenim a nosaltres mateixos. I hem de ser nosaltres els que marquem les fites i els ritmes. Si ho fem, guanyarem. 

(Article aparegut a la secció Barboterum del setmanari La Comarca d'Olot el 11 de febrer de 2015)