dijous, 4 d’octubre del 2012

Catalunya: Estat propi, futur propi.

(text de la xerrada feta al Casal Marià d'Olot amb Joan Tardà i presentat per Jordi Feu, el 3 d'octubre de 2012).
Aquest dissabte passat , vaig fullejar “El gran  llibre per la independència” que va escriure Francesc Ferrer i Gironès cap el 2005 i on consta com ja a finals dels anys 80s del segle passat hi havia enquestes que deien que un 44 o un 45% dels catalans votarien a favor de la independència. Si provo de fer memòria d’aquells anys no em sembla pas que aquests números fossin reals, no recordo que es palpés en l’ambient aquest percentatge. Aquests dies,  en canvi, sento parlar de la independència de Catalunya arreu on vaig: al restaurant de menú on dino cada dia, a les botigues, a carrers i places...els catalans hem perdut la por de parlar en veu alta. I les veus dels catalans parlen de greuges, de cansament, de que ja n’hi ha prou d’un Estat tril·lero que ens enreda cada dia. Als catalans, els veig decidits i valents però també cauts: saben que serà difícil perquè tots plegats sabem amb qui ens les haurem.
Per tant, alguna cosa ha canviat. Suposo que no dec ser l’únic que se n’ha adonat. Ha canviat tan el nombre de catalans que volen la independència com l’actitud: ja no tenim por a dir en veu alta que la volem, la independència de Catalunya. I aquesta actitud és cada vegada menys abrupta i més serena. No hi ha estirabots, ni astracanades: hi ha raonament i decisió..
Provaré d’explicar quina és la meva visió d’aquest canvi i fer després unes pinzellades de com veig jo, el futur de Catalunya.
Per mi, el salt realment gros que fa l’independentisme al segle XXI comença a Arenys de Munt, amb la primera consulta sobre la independència de Catalunya.  L’èxit d’aquesta primera consulta va fer que  una bona colla de municipis  de Catalunya el volguessin imitar. A la Garrotxa, 21 municipis varen organitzar les consultes del 13D de 2009 potser a empentes i rodolons, però amb un entusiasme inqüestionable, en aquella primera onada de consultes independentistes.
El 2010, amb una energia que semblava anar a menys, tot i que no hi havia aparentment tanta oposició de l’Estat espanyol es varen anar fent tandes de consultes. El 28 de febrer, el 25 d’abril a Olot...fins arribar al 10 d’abril de 2011 a Barcelona.
Les consultes varen servir per evidenciar que hi havia una massa ciutadana que responia SI a la independència i obria l’esperança que si algun dia aquella pregunta es feia de forma oficial, guanyaríem. Però encara més important les consultes varen servir perquè els catalans ens adonéssim que hi havia iniciatives tan importants com aquestes que es podien fer al marge dels partís polítics, i que no nomes era possible sinó que era fins i tot aconsellable perquè ja en ple descrèdit dels polítics, un moviment cívic i apolític era una garantia d’èxit.
El 2010 i a ran de la mutilació de l’Estatut, Òmnium Cultural convoca una manifestació  sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”.  És una manifestació a mitges civil i a mitges institucional. Hi participen ciutadans, associacions, els presidents de la Generalitat i del Parlament vius, partits polítics i sindicats.
La sensació de que els polítics no capten de què va tot plegat s'accelera quan després de l’èxit de la manifestació alguns  es limiten a prendre nota o a desvirtuar-ne el vertader objectiu. El mateix vespre ja es veu que tot plegat no conduirà enlloc o almenys no gaire mes lluny que en una esbravada col·lectiva que va semblar això: que immediatament s’esbrava, perdia el gas. La traducció electoral del que en aquell moment va ser la manifestació mes gran de la història de Catalunya, ens va deixar a mes d'un amb un pam de nas. I a alguns, i parlo per mi, amb un parell de pams. Però amb un parell de nassos, també ens vàrem refer.
A mesura que la crisi econòmica es va tornant una realitat palpable,  els catalans veiem primer amb astorament i després amb creixent indignació com es va gestionant i sobretot com hem arribat a aquesta situació. Els reportatges sobre la dilapidació dels diners públics fan escandalitzar a tothom; les despeses, que no inversions, en infraestructures inútils, innecessàries i infrautilitzades ens deixa de pedra als catalans que ens hem tornat mesells, acostumats a anar amb una sabata i una espardenya..
Deixeu-me dir que la feinada del CCN explicant la magnitud de l’espoli i, sobretot, les possibilitats que tindríem si no existís mai no la podrem agrair prou.
El 2011 i sobretot el 2012 es comença a parlar amb certa insistència de l'ANC una organització ciutadana nascuda a ran de les consultes independentistes, formada pels ciutadans que havien descobert que es podia, que convenia, treballar per la independència al marge dels partits polítics; el seu missatge va fent forat, ajudat per l'actitud del nou govern espanyol i per l'ensulsiada  econòmica. Tant que a principis d'estiu comença a córrer la brama que la mani de l’11 de setembre serà extraordinàriament multitudinària. Les estelades s'acaben, no hi ha prou autobusos,... Els polítics semblen agafats a contrapeu, sorpresos per les dimensions que està agafant tot plegat: uns diuen que hi aniran a títol personal, altres que no es una manifestació independentista...xerrameca buida. Tots sabem de què anava la cosa. Ningú podia dir "no és el que sembla, t'ho puc explicar tot". Be, no ho podia dir ningú amb dos dits de seny. Perquè se n’han dit de l’alçada d’un campanar.
En qualsevol cas, 3 exemples (consultes independentistes, mani del 10J en menor mesura i mani del 11S) en els quals la ciutadania ha passat davant dels polítics i els ha deixat clar quin és el camí que volem. Sense dubtes ni ambigüitats. Ho varen dir fins i tot sil·labejant: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A, i també ho va dir l’Alfred al President.  La magnitud del clam i la claredat del missatge no es poden ignorar i, potser per primer cop en molts anys, sembla que aquest clam és escoltat.
A banda de les iniciatives ciutadanes, des de l'any passat existeix l'Associació de Municipis per la Independència, que neix impulsada Vila d'Abadal i presentada, per cert, a l'Assemblea Nacional de Reagrupament de l'any passat a Vic. És la primera iniciativa institucional que treballa per la independència. Quan neix, els ciutadans deixen d’estar sols. Les mocions presentades a quasi la meitat d'ajuntaments de Catalunya faciliten el debat sobre la independència en els Plens Municipals per desesperació dels partits unionistes que insisteixen en no debatre temes que escapin de les competències municipals i s'estimen més demanar que s'arreglin bonys i sots del carrer perquè això sí que interessa a la gent. (ells SEEEEMPRE saben el que interessa de veritat a la gent).

Teníem, doncs, dues potes de les 3 que necessitarem per a la independència de Catalunya: la demanda dels ciutadans expressada de forma clara i contundent i la demanda de les administracions mes properes a aquests ciutadans, els municipis, han demanat per carta al President de la Generalitat que iniciés el procés de secessió de l'Estat Espanyol (cartes per cert, respostes dient que es prioritzava el pacte fiscal; almenys les que es varen respondre abans de la reunió Mas-Rajoy) i ens faltava l'eina que ho faci possible: el Parlament de Catalunya.
Per tant, ara toca als polítics fer la part de feina que els correspon: recollir aquesta voluntat i treballar perquè esdevingui una realitat. El que hem de fer els ciutadans és estar al cas que no se’ns desviïn, que no perdin el ritme perquè ens hem tornat un poble exigent. Perquè a partir d’ara pertoca a les institucions catalanes, sobretot al Parlament de Catalunya amb el President de la Generalitat al capdavant obrir-nos pas per fer el camí plegats.
L’acte d’avui no és un acte pre-electoral. Els esdeveniments dels darrers dies podrien fer-ho pensar, però amb la convocatòria de les eleccions al Parlament encetem un camí històric  i sé que ens en sortirem, que aquest cop el mapa està actualitzat, que anem ben calçats i que qui vagi davant ens sabrà dur fins a casa. I encara que l’adversari ens diu que serà dur, que hi patirem, que ens sortiran mules i que no val la pena de patir tant veig en les nostres mirades  que volem tirar endavant, que no ens calen els consells dels que no volen el nostre bé.
Veig que si dubtem intuirem el bon camí, que potser no pujarem xiulant ni cantant a pulmons plens però que tampoc no defallirem ni afluixarem el pas. Sabrem trobar el nostre ritme, el que ens va bé a nosaltres. I arribarem a casa, ens traurem les sabates, mirarem endarrere i somriurem sabent que ha valgut molt la pena. Que ja ens vagarà de curar-nos les butllofes. Però que ara tenim feina: hem de construir el nostre futur.
El llibre que us parlava al començament de la meva xerrada té per subtítol “Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya (1461-2005)”. A hores d’ara, fins arribar a 2012 se’n deuen haver afegit almenys un altre miler. Hi ha raons històriques que es varen brandar als segles XIX i XX, invocant l'esperit de l'Abat Oliva, de Roger de Flor i de Llúria i tants altres personatges històrics i tantes i tantes gestes heroiques que varen fer de la nostra nació un país pròsper i amb un sistema polític precursor del parlamentarisme; hi ha raons econòmiques que són les que darrerament han fet obrir els ulls a tants i tants catalans; hi ha raons culturals que han esdevingut constants durant 300 anys, amb la nostra llengua com a estendard....però hi ha sobretot la nostra voluntat, la voluntat que primer va ser de resistir, de no desaparèixer i que avui torna a ser la voluntat decidida de construir el nostre futur. El nostre propi futur. Sense llasts ni llagastes, amb el nostre propi horitzó i amb els nostres propis objectius..
En aquests moments, la pregunta que sentim més sovint és “i ara, què?”.  Doncs ara, com sempre: el que nosaltres vulguem.  Penso que som majoria els que volem que l’”ara què” el responguem amb un “ara estat propi, ara futur propi, ara llibertat, ara Catalunya”.
La construcció de l'estat català és un exercici de voluntat democràtica. Construir un nou estat es per Catalunya una oportunitat única per desfer-nos de tot allò que hem heretat de la metròpoli i que tanta nosa ens ha fet per al nostre desenvolupament. No es tracta només de deixar de patir l'espoli fiscal, no és nomes continuar essent  membres de la UE, ni tenir una cadira a la ONU. És tenir la oportunitat d'organitzar la societat catalana de la manera que els catalans  decidim.
Els catalans que parlen  d’independència en veu alta també demanen una altra cosa: que amb la independència vingui un canvi real  de relació de les institucions amb els ciutadans (algun dia haurem de recuperar la dignitat d'aquesta paraula que avui fa sortir panses nomes de dir-la). La manera d’expressar-ho és aquella tan nostra de “això no serveix de res si no....”. No serveix si els polítics continuen allunyats de la ciutadania, si el diner públic es dilapida sense aturador, si l’honradesa (més enllà d’encerts o errors que pugui tenir cadascú) no presideix amb naturalitat el comportament dels dirigents del país, si els comportaments poc honrats queden impunes.
El nou estat català s'ha de construir amb una premissa a la qual no estem gaire acostumats per culpa del curt-terminisme que ha primat a la política catalana autonòmica. Aquesta premissa és la durabilitat, la voluntat (un cop mes) de permanència...allò que en comptabilitat s'anomena el principi de continuïtat. I per això calen unes virtuts que els partits polítics catalans que són els que han d’endegar el procés han demostrat almenys fins avui que no tenen en prou quantitat: patriotisme i generositat. Esperem que sapiguem rectificar i els primers moviments d’aquests dies em fan tenir esperances en aquest sentit.
Necessitarem  patriotisme i generositat per renunciar a les petites mesquineses de la vida política i per posar davant dels propis interessos, els de Catalunya. No em cal esmentar cap exemple per demostrar que sovint ha estat el contrari perquè segur que a tots ens ve al cap més d’un.
Aquest Estat Català s’ha de fonamentar en una Constitució radicalment democràtica , que no vagi contra ningú sinó a favor dels catalans; que sigui l’antítesi de la que l’Estat espanyol fa servir d’arma contra la llibertat.
L’aprovació d’aquesta Constitució serà el nostre pas del Rubicó: no hi haurà marxa enrere perquè suposarà el trencament definitiu amb la legalitat espanyola i suposarà la derogació en el territori de la nostra nació de la Constitució Espanyola de 1978 (Comptem-ho bé: fa 34 anys de la seva aprovació i encara diuen que no es pot actualitzar!)
La constitució catalana ha de ser una eina per al desenvolupament dels catalans del futur i clar que s’ha de poder modificar i actualitzar. S’ha de poder modificar perquè les societats evolucionen, perquè els temps canvien. L’únic intocable ha de ser tot els referent a les llibertats personals i socials i els drets fonamentals dels catalans, a la llengua, al país, a la nostra voluntat invencible de voler ser el que som: catalans.
Hem d’aprofitar la independència per fer un estat nou, no ens cal  una rèplica “a la catalana”, de l’estat espanyol  ni un simple engreix de l’estructura autonòmica. Hem de ser capaços d’articular els mecanismes que facin possible que l’Estat estigui al costat dels ciutadans, que empenyi l’economia, que dissenyi l’estratègia econòmica d’un país, que llegeixi la situació geogràfica com una oportunitat econòmica més enllà del turisme.
I recolzar el creixement econòmic dissenyant les infraestructures que el facin possible. Amb el seny que històricament havíem tingut i que en aquest procés d’espanyolització del nostre comportament hem anat deixant de banda en els darrers anys.
Hem d’aprofitar els avantatges de ser un país relativament petit, que ens permet de prendre decisions des de la proximitat, de forma àgil  a diferència de la pesantor paquidèrmica i lenta de reflexos a la qual ens han acostumat.
Hem de recolzar de forma eficient als emprenedors, donar-los facilitats perquè  la seva empenta i energia trobin en l’Estat un company de viatge i no un ens que l’únic que fa es posar pals  a les rodes desmotivar-los i esmolar-se els ullals pensant en els impostos que els clavarà.
Hem de construir un Estat que faci de l’educació dels joves catalans els fonaments del futur. El seu com a ciutadans i el del nostre Estat, que ha de ser lliure, democràtic, social i pròsper.
No acabaríem de fer una bona feina si ens limitéssim a omplir els buits que deixi l’Estat espanyol sense qüestionar si són aquests els que s’han d’omplir o, al contrari, ens hem d’enfocar i organitzar d’una altra manera. Hi ha altres models d’estat amb els quals els catalans ens sentiríem sens dubte molt més a gust.
Amics i amigues, tenim al davant un repte de magnituds colossals que ens necessita a tots, fins i tot a aquells que avui pensen que això de la independència pot ser un mal negoci o que és il·legal o que el que ens convé és el federalisme...El Rubicó que ens separa de la independència el travessarem primer els convençuts però no patiu perquè la resta vindran darrere. No es voldran quedar en una riba on el futur és erm. I en canvi els necessitem perquè...tenim una feinada!




divendres, 31 d’agost del 2012

Una carta sobre el "Pantéon de los Caídos"


Resposta a la carta del Sr. Daniel Plana a La Comarca d’Olot que duia per nom “perquè no deixem els morts en pau?”

El senyor Daniel Plana en la seva carta anomenada "per què no deixem que els morts descansin en pau?" fa un seguit d'acusacions difamatòries contra l'equip de govern d'Olot que quasi no cal comentar perquè, més enllà de poder estar més o menys d'acord amb les nostres decisions, se’ns reconeix que durant aquest any de govern hem donat mostres de transparència, diàleg, respecte,  seny i sensibilitat.

L'avantprojecte de senyalització dels espais de la Memòria Històrica d'Olot és absolutament respectuós amb les víctimes i rigorós amb les circumstàncies i context històric de la seva mort. Abasta 3 indrets del cementiri: el Panteó dels Caiguts, l'amagada i desconeguda Fossa dels Republicans i la Fossa dels Militars; però no es limita només al cementiri sinó que inclou la Creu del Triai i el Monument als Vençuts. Les actuacions previstes són la senyalització dels espais amb plafons explicatius, la seva dignificació i l'eliminació dels símbols feixistes. A més, al cementiri es posaran uns plafons amb els noms de tots els olotins que varen perdre la vida en allò que el senyor Plana anomena "Creuada d’Alliberament del 36" (sic) sense distinció de bandositat.

Tal i com vaig explicar al senyor Plana en el Ple del mes de maig d’aquest any en el qual va presentar una moció perquè es mantingués intacta la simbologia feixista de l'esmentat Panteó (rebutjada pels 18 vots de CiU-Reagrupament, PSC i ERC contra els 3 de PxC i PP) i com vaig explicar en una breu nota a "el plafó" de març de 2012 mai ens ha passat pel cap profanar cap tomba, ni tampoc esborrar, menystenir ni manipular la memòria ni els noms de les persones que estan enterrades allà.

Nosaltres parlem de dignificar , d'explicar, de respectar i de democràcia; vostè ens està parlant, com el seu vocabulari i retòrica ens deixa veure, d'una altra cosa.

Si realment és el repòs dels morts el que el preocupa, senyor Plana, no pateixi: reposaran més en pau que mai perquè amb aquest projecte, les circumstàncies de la seva mort quedaran explicades molt millor que no pas  avui i els olotins  aprendran que varen ser víctimes innocents i que no tenien res a veure amb el feixisme que va anorrear el nostre país. Ben bé al contrari del que molts creuen avui al veure una tomba presidida per una àliga que estén les urpes  amenaçadores contra la democràcia.


dilluns, 12 de març del 2012

Els Espais de Memòria Històrica a Olot. La visió del Consistori.

El 17 de juny del 2010 el ple aprova una moció d’ERC per l’extracció dels símbols franquistes del monument dedicat als morts durant la Guerra civil. Aquesta moció va ser aprovada pels vots a favor de CiU, ERC, ApG i de 8 regidors del PSC. Varen votar-hi en contra els representants del PP; PxC i l'alcalde  del PSC es varen abstenir.

El 8 de juny de 2011, la darrera Junta de Govern Local del consistori socialista aprova contractar a l’empresa Culturània SC els treballs de redacció́ de l'avantprojecte de Senyalització́ dels Espais de Memò̀ria Històrica el qual es sotmet a exposició pública. L'avantprojecte considerava aquestes accions principals:
  • Substitució  de les plaques de vivenda de protecció oficial del Ministerio de la Vivienda.
  • Senyalització i contextualització dels Espais de Memòria Històrica: Creu del Triai, Panteó dels Caiguts, Tomba dels Militars, Fossa dels Republicans i Monument als Vençuts.
  • Instal·lació d'uns plafons amb els noms de tots els olotins víctimes de la Guerra Civil, amb indicació de les circumstàncies i lloc i data de la seva mort.
El 15 de juliol de  2011 es rep un plec d’al·legacions a l’avantprojecte de l’ historiador olotí Jordi Esteve Rubió i Coromina.

El 15 de desembre de 2012 la Junta de Govern Local resol estimar les al·legacions i rebutjar l’avantprojecte tal i com està redactat. De les al·legacions presentades, se n’estimen 3; una que fa referència al fet que l'avantprojecte no pren en consideració l'eliminació de la simbologia franquista en allò que ve a anomenar-se els Espais de Memòria; una altra que proposa alternatives per a la reducció de la inversió prevista en la senyalització dels espais del Cementiri Municipal i una tercera que proposa revisar la descripció dels elements que es proposa senyalitzar incorporant fonts locals sobre els fets.


Pel govern de la ciutat d’Olot la major part de l’avantprojecte era satisfactori per tot el que suposa de dignificació d’alguns espais, quasi desconeguts per la majoria dels olotins (com la fossa dels republicans, mig amagada en el clos dels cementiri) i la restitució d’un cert equilibri (precari i tardà)  en el record de totes les víctimes de la contesa, les d’un bàndol i les d’un altre. Fins i tot de les que no tenint cap bàndol varen ser-ne víctimes d’un o altre. En canvi, trobem inacceptable la presència de simbologia feixista en qualsevol espai públic de la ciutat i considerem un deute de salut democràtica la seva retirada. Des de la fi de la dictadura fins avui, la societat ha canviat prou i les actituds són prou madures perquè tots els olotins sàpiguen diferenciar amb completa nitidesa el que és el record de la Guerra Civil i el que suposa que 37 anys després de la mort del dictador Franco, encara es mantinguin presents en els espais públics símbols d’aquella etapa. La història no ha de servir de coartada per mantenir els símbols de la repressió i de la dictadura. El carrer, l’espai públic, no és el lloc que els pertoca.

Creiem que és la nostra responsabilitat fer el que caldria haver fet fa anys: eliminar tots els símbols feixistes d’Olot. Això vol dir retirar les 71 plaques del Ministerio de la Vivienda que encara tenim als carrers i substituir-les per les actuals d’Habitatge; treure el jou i les fletxes i les inscripcions falangistes de la base de la Creu del Triai, però mantenint la creu com a recordatori dels fets que varen tenir lloc allà;  i eliminar l'àliga imperial i les inscripcions franquistes  del Panteó dels Caiguts del cementiri d'Olot, mantenint els noms de les persones allà enterrades que estan gravats a les lloses.

Tots els Espais de Memòria haurien de ser senyalitzats i contextualitzats.

(Article publicat a “el cartipàs”; març de 2012)


Proposta aprovació dels estatuts de l'Associació de Municipis per la Independència

El Ple de l'Ajuntament d'Olot del dia 29 de setmbre del 2011 va aprovar l'adhesió de la nostre ciutat a l'Associacio de Municipis per la Independència amb els vots a favor dels 10 regidors de l'equip de govern i d'ERC, els vots en contra de PP i PxC i les abstencions del PSC. Un cop constituïda l'associació el 12 de desembre de l'any passat son 219 els municipis que en formen part (5 de garrotxins: Besalú, Mieres, Vall d’en bas, Sant Jaume de Llierca i Olot) amb un total de població de 1.589.464 persones; d’aquests 219, 31 han ratificat els estatuts en el Ple. S’espera que el 50% dels ajuntaments de Catalunya en siguin membres a mitjans d'aquest any.
Es en aquest context que avui portem al Ple la proposta de ratificació dels seus estatuts.

Objecte i finalitats:
  • Esdevenir un ampli espai de debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per dur al poble de Catalunya cap a la independencia per tal d'assolir les plenes competències municipals.
  • Fomentar i defensar els drets nacionals.
  • Conscienciar a la ciutadania de la necessitat que Catalunya pugui exercir el seu dret a l'autodeterminació. Crear una xarxa de promoció exterior, principalment dins del marc de la unió europea. Promoure el finançament dels propis municipis.
  • Usar sinergies en altres àmbits com l'empresariat o el financer.
L’exposició dels motius per formar part d'aquesta Associacio varen ser exposats tant pel senyor alcalde com pel primer tinent d'alcalde en el ple de setembre i es complementen de forma sòlida en el preàmbul dels estatuts, que fonamenten en base a raons històriques, polítiques i jurídiques la voluntat d'aquells municipis que formen part de l'associació de treballar per aconseguir la independència de la nostra nació. Avui, quasi 300 anys després del final de la Guerra de Successió, Catalunya continua essent una nació sotmesa. A diferència d'aleshores no són les baionetes ni la repressió armada (per bé que de tant en tant, en aquests 300 anys han anat apareguent) sinó que els estris que Espanya fa servir per mantenir-nos sota el domini són d'un altre estil. Des de fa 30 anys, els governs espanyols han utilitzat el poder judicial, que mantenen sota control, per anul·lar tots els intents que els catalans puguem fer per caminar vers la nostra llibertat. Son tants els greuges i tan repetits que malauradament sembla que ja no podem esperar res pitjor. Però ells mai no ens deceben i estan sempre a l'alçada de les pitjors expectatives. Avui sembla molt lluny aquell Estatut votat majoritàriament pels catalans i que el president de l'aleshores govern espanyol havia promès respectar i que entre els contenciosos dels uns i els ribots dels altres va quedar esprimatxat i anèmic, impossible de reanimar.

Ha estat sempre la societat civil la que ha liderat la resposta ciutadana a les agressions i la que busca constantment noves formes d'organització que permetin contrarrestar les ofensives que periòdicament es llancen en contra del nucli essencial del que ens defineix com a poble: la llengua, especialment.

Per això considerem que és una magnífica notícia que per primer cop siguin les institucions catalanes, els municipis en aquest cas, els que facin honor al seu deure amb els ciutadans i facin, FEM, un pas endavant i manifestem la voluntat d'unir els nostres esforços per aconseguir la independència de Catalunya. Perquè creiem fermament que aquesta és la única manera de preservar la nostra cultura i la nostra llengua; però també les nostres tradicions i sobretot el nostre futur. 

 Finalment voldria resumir els objectius de l'associacio amb aquest fragment extret del preàmbul: " allò que ens configura com a poble i com a nació miŀlenària comporta la necessitat d'esdevenir una altra vegada el que, de fet, no hem deixat de ser: un poble, però amb un Estat propi que possibiliti de viure en pau i faci possible el treball de la nostra gent sense ser espoliats ni espoliar. Poder viure amb el nostre dret, la nostra cultura, els nostres deures, els nostres serveis i les nostres servituds, però, en tot cas, nostres".

Proposem:
Primer.- Adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència constituïda a Vic en data 14 de desembre de 2011.
Segon.- Aprovar els Estatuts que regulen l’Associació.
Tercer.- Facultar el Sr. Alcalde per signar els documents necessaris per a l’efectivitat dels precedents acords.
Quart.- Designar el senyor l’alcalde com a representant d’aquest Ajuntament en l’Associació a constituir. Quan l’alcalde no hi pugui assistir, mitjançant resolució expressa, podrà delegar aquesta representació en un regidor.
Cinquè.- Remetre certificat de l’acord a la presidència de l’Associació de Municipis per la i també a la Direcció General d’Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya.

(Ple de gener de 2012 a l'Ajuntament d'Olot. Un discurs que el cap del PSC va trobar massa llarg. POdeu veure'l i escoltar-lo en aquest enllaç: http://miratv.cat/olot/video/660 )

dilluns, 27 de febrer del 2012

Les meves raons per reagrupar-me.-

Servidor és independentista però no he militat ami en cap partit polític, coses meves. Sóc químic però no he fet mai de químic, coses de la vida; també sóc català però no em deixen ser-ho, coses d’Espanya.
No em sento de cap altre lloc, ni ciutadà del món; i com a individu no em reconec en cap altre societat. He viatjat força i he llegit encara més. I  puc assegurar que això no m’ha curat d’aquest sentiment  (que alguns anomenen provincianisme) sinó que l’ha refermat.  Per dir algun exemple, quan he estat a Dinamarca, un país més petit que el nostre i amb menys habitants, amb llengua pròpia...no he vist ni sentit ningú demanant que els annexioni perquè volen formar part d’un Estat més gran.
De la mateixa manera, cap dels Estats que han aconseguit la independència en el període més recent no vol fer marxa enrere. Montenegro, un estat econòmicament menys viable que Catalunya està experimentant un creixement econòmic impensable quan estava lligat a Sèrbia. I si bé el referèndum per la independència el varen guanyar pels pèls, cap montenegrí faria avui el viatge en sentit invers.
Si Catalunya fos un Estat, el debat s’acabaria aquí: seriem catalans i prou. La realitat, tan tossuda, ens diu que Catalunya és una comunitat autònoma. I no ens enganyem és UNA MÉS de les 17 CC.AA de l’Estat espanyol. Ni més ni menys. Una més, diluïda allà al mig. Amb el mateix rang que Ceuta, que Melilla, que Múrcia, que La Rioja..ó
I ja veuríem quants catalans s’escandalitzarien si diguéssim que el president del Barça és més important que el president de la Ciudad Autònoma de Melilla (que, com tothom sap es diu Juan José Imbroda. Jo ho he hagut de consultar a la Viquipèdia)
 Als ulls de l’Estat  no som res especial i tampoc no cal que continuem esforçant-nos per semblar més simpàtics o perquè ens estimin una mica més. Com aconsellen els psicòlegs..siguem nosaltres mateixos!
Aquesta situació no és el que jo vull per Catalunya. Vull, desitjo que Catalunya sigui un Estat lliure, dins de la UE. I per això sóc independentista. I per això treballo per poder deixar de ser-ho perquè quan Catalunya sigui lliure, no hi haurà independentistes.
Hi ha moltes raons per ser independentista, avui. El que no hi ha són raons per continuar lligats a Espanya. Ja està tot provat: hem estat una regió espanyola i una comunitat autònoma. Hem provat d’afluixar un trau la cotilla d’un estatut raquític i ens han passat el ribot tot rient-se del mort (l’estatut) i de qui el vetlla (els ciutadans que el varen votar i el Parlament de Catalunya).
Malgrat tot encara queda  gent que parla de federalisme...Sembla que vulguin obviar que per federar-se ’ha de ser dos com a mínim, igual que per  barallar-se; i com per barallar-se, dos no es federen si n’hi ha un que no vol. I em temo que de federalistes només n’hi ha a Catalunya, perquè a Espanya se n’ha perdut la mena si és que mai n’hi havia hagut.
Per mi l’independentisme modern no es basa en raons històriques, que sense cap mena de dubte n’hi ha i conformen el pòsit que ens defineix com a nació però la història és passat.
L’independentisme modern és una aposta de futur basat en que ser un Estat és l’única manera de disposar de les eines que ens permetin de decidir el nostre futur com a nació i com a societat. Només els estats les tenen. Les CC.AA., no.
Quan siguem independents no ens caldrà amoïnar-nos per l’etiquetatge en català o per les seleccions esportives o per l’idioma de les pelis del cinema...
Espanya és qui decideix la política econòmica en moments de crisi, qui decideix les relacions internacionals, les inversions en infraestructures, immigració, el sistema educatiu, el sanitari,  el legislatiu...absolutament tots els aspectes claus els decideix l’Estat espanyol; i no ens enganyem, mani qui mani a Madrid, ho fa amb visió d’Estat. Quan Espanya practica l’espoli fiscal que suposa que Catalunya perdi 21.000 milions d’euros cada any, i que suposa el dèficit intrastatal més gran del món ho fa amb sentit d’Estat i amb coherència amb els seus objectius com a Estat: esprem el que per a ells és una regió d’Espanya per subvencionar altres regions en concepte de solidaritat. D’aquesta manera, quan es proposa que els estudiants tinguin ordinadors portàtils, a Andalusia i Extremadura els tenen de franc i els catalans ens n’hem de pagar la meitat.
Però no és només això; de pas es segueix una tàctica maquiavèlica, de cursa de fons: s’empobreix a una regió insubmissa, ens anorreen culturalment, ens anul·len econòmicament i mica en mica... anem deixant de ser un problema.
Com s’explica que les grans inversions en infraestructures que permetrien que Catalunya es connectés amb Europa s’endarrereixin (cas del TGV) o es planegi que ens deixi de banda (eix ferroviari europeu)?
Ens hi juguem el futur com a nació i com a ciutadans.
Espanya suposa un llast inacceptable per al nostre futur i ens n’hem d’alliberar. I ho hem de fer ràpid perquè cada any que passa la situació és més greu.
No hem de permetre que ens facin com a nació allò que mai no deixariem que ens fessin com a persones: menystenir-nos, minoritzar-nos, anul·lar la nostra voluntat, limitar el nostre creixement i en definitiva condicionar el nostre futur.
Per sort, cada vegada hi ha més catalans que perden la por i s’adonen de la gravetat de la situació i recuperen el seny , es declaren independentistes obertament i es mouen per fer possible aquest gran somni col·lectiu: la independència de Catalunya.
I què cal per aconseguir fer possible que Catalunya esdevingui un estat independent? En primer lloc cal unitat respecte d’aquest objectiu. Però una unitat sense matisos, i sense filigranes estètiques. Allò tan català de “anem per feina” s’ha d’aplicar de forma radical per poder-ho aconseguir. Això és el que proposa Reagrupament: oblidar-nos de totes les diferències ideològiques que ens podrien separar i centrar-nos en l’objectiu que ens uneix, la independència de Catalunya.
En segon lloc, cal perdre la por. Cada cop que ens treguin el papu de fer por, ens hem de mantenir ferms. Estem a la UE i a la OTAN i això, qui ho hauria dit mai als espanyols, és garantia suficient que el govern espanyol no podrà recórrer a la força bruta si actuem de forma pacífica i democràtica. La nostra posició és la d’aconseguir la independència per mitjans democràtics: amb una majoria independentista al Parlament que s’hagi presentat a les eleccions amb aquest objectiu.
Per tant, el que ens cal fer en tercer lloc és aconseguir amb els nostres vots que en les properes eleccions, això sigui possible. Cal que tots els catalans que en les consultes populars voten un “SI”, apliquin aquest mateix sentit en les eleccions al Parlament.
Emparats en lleis i reglaments, hi ha partits que fan comèdia i proven de fer-nos creure que les engrunes que ens cedeix Espanya (rodalies, aeroport...) són avenços importants; es diuen  independentistes però s’emparen en la legalitat espanyola per rebutjar, per exemple, entrar a tràmit al Parlament una ILP signada per més de mig milió de persones per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació al Parlament.
Aquests partits busquen el poder per mantenir-s’hi. Reagrupament ( i això és el que el fa atractiu per mi i per tanta altra gent que fins avui ens hem mantingut apartats de la política) vol que els escons del Parlament serveixin per proclamar la independència. I un cop aconseguit l’objectiu, refrendat el procés per un referèndum...es dissoldrà.
Lluny de l’estratègia del peix al cove, que només ens ha donat xanguet i de l’independentisme de pluja fina que són dues maneres diferents de dir “ara no toca”, Reagrupament proposa tallar el nus gordià de la relació entre Espanya i Catalunya. Prou de submissió, si volem aconseguir la independència ens cal ser decidits i audaços perquè Espanya no està per brocs i si veu que ens arronsem no afluixarà.
Per nosaltres la independència de Catalunya ha d’anar acompanyada d’un  canvi en el sistema democràtic, allunyat del sistema espanyol on tot està cuinat i on el partit que mana domina els poders legislatiu, executiu i judicial. Un sistema en el qual no hi ha cap factor independent que posi límits a l’actuació de l’Estat i que institucionalitza allò tan espanyol de “Juan Palomo..yo me lo guiso y yo me lo como”. I el que fregeixen i es mengen solen ser sempre els drets dels ciutadans.
Cal aconseguir que els parlamentaris representin els ciutadans i que els votants els puguem exigir que compleixin els seus compromisos. No pot ser que els càrrecs electes només passin comptes amb les executives dels partits respectius i s’assegurin d’aquesta manera el poder avançar posicions en les llistes.
Cal que hi hagi absoluta transparència amb l’ús dels diners públics perquè a diferència del que es pensa no és que els diners públics no siguin de ningú sinó que són de tothom.
En definitiva, a Reagrupament creiem que a més d’aconseguir la independència cal repensar el país de dalt a baix per construir un Estat modern, radicalment democràtic i capaç de decidir , amb els seus recursos i amb la capacitat i encert que tinguin els seus dirigents, el seu futur. Només cal pensar en què podria fer un govern català que pogués disposar del  100% del seu PIB...
(13/02/2010) Presentació de Reagrupament a Santa Pau. La meva primera intervenció pública. Amb Rut Carandell)