dilluns, 27 de febrer de 2012

Les meves raons per reagrupar-me.-

Servidor és independentista però no he militat ami en cap partit polític, coses meves. Sóc químic però no he fet mai de químic, coses de la vida; també sóc català però no em deixen ser-ho, coses d’Espanya.
No em sento de cap altre lloc, ni ciutadà del món; i com a individu no em reconec en cap altre societat. He viatjat força i he llegit encara més. I  puc assegurar que això no m’ha curat d’aquest sentiment  (que alguns anomenen provincianisme) sinó que l’ha refermat.  Per dir algun exemple, quan he estat a Dinamarca, un país més petit que el nostre i amb menys habitants, amb llengua pròpia...no he vist ni sentit ningú demanant que els annexioni perquè volen formar part d’un Estat més gran.
De la mateixa manera, cap dels Estats que han aconseguit la independència en el període més recent no vol fer marxa enrere. Montenegro, un estat econòmicament menys viable que Catalunya està experimentant un creixement econòmic impensable quan estava lligat a Sèrbia. I si bé el referèndum per la independència el varen guanyar pels pèls, cap montenegrí faria avui el viatge en sentit invers.
Si Catalunya fos un Estat, el debat s’acabaria aquí: seriem catalans i prou. La realitat, tan tossuda, ens diu que Catalunya és una comunitat autònoma. I no ens enganyem és UNA MÉS de les 17 CC.AA de l’Estat espanyol. Ni més ni menys. Una més, diluïda allà al mig. Amb el mateix rang que Ceuta, que Melilla, que Múrcia, que La Rioja..ó
I ja veuríem quants catalans s’escandalitzarien si diguéssim que el president del Barça és més important que el president de la Ciudad Autònoma de Melilla (que, com tothom sap es diu Juan José Imbroda. Jo ho he hagut de consultar a la Viquipèdia)
 Als ulls de l’Estat  no som res especial i tampoc no cal que continuem esforçant-nos per semblar més simpàtics o perquè ens estimin una mica més. Com aconsellen els psicòlegs..siguem nosaltres mateixos!
Aquesta situació no és el que jo vull per Catalunya. Vull, desitjo que Catalunya sigui un Estat lliure, dins de la UE. I per això sóc independentista. I per això treballo per poder deixar de ser-ho perquè quan Catalunya sigui lliure, no hi haurà independentistes.
Hi ha moltes raons per ser independentista, avui. El que no hi ha són raons per continuar lligats a Espanya. Ja està tot provat: hem estat una regió espanyola i una comunitat autònoma. Hem provat d’afluixar un trau la cotilla d’un estatut raquític i ens han passat el ribot tot rient-se del mort (l’estatut) i de qui el vetlla (els ciutadans que el varen votar i el Parlament de Catalunya).
Malgrat tot encara queda  gent que parla de federalisme...Sembla que vulguin obviar que per federar-se ’ha de ser dos com a mínim, igual que per  barallar-se; i com per barallar-se, dos no es federen si n’hi ha un que no vol. I em temo que de federalistes només n’hi ha a Catalunya, perquè a Espanya se n’ha perdut la mena si és que mai n’hi havia hagut.
Per mi l’independentisme modern no es basa en raons històriques, que sense cap mena de dubte n’hi ha i conformen el pòsit que ens defineix com a nació però la història és passat.
L’independentisme modern és una aposta de futur basat en que ser un Estat és l’única manera de disposar de les eines que ens permetin de decidir el nostre futur com a nació i com a societat. Només els estats les tenen. Les CC.AA., no.
Quan siguem independents no ens caldrà amoïnar-nos per l’etiquetatge en català o per les seleccions esportives o per l’idioma de les pelis del cinema...
Espanya és qui decideix la política econòmica en moments de crisi, qui decideix les relacions internacionals, les inversions en infraestructures, immigració, el sistema educatiu, el sanitari,  el legislatiu...absolutament tots els aspectes claus els decideix l’Estat espanyol; i no ens enganyem, mani qui mani a Madrid, ho fa amb visió d’Estat. Quan Espanya practica l’espoli fiscal que suposa que Catalunya perdi 21.000 milions d’euros cada any, i que suposa el dèficit intrastatal més gran del món ho fa amb sentit d’Estat i amb coherència amb els seus objectius com a Estat: esprem el que per a ells és una regió d’Espanya per subvencionar altres regions en concepte de solidaritat. D’aquesta manera, quan es proposa que els estudiants tinguin ordinadors portàtils, a Andalusia i Extremadura els tenen de franc i els catalans ens n’hem de pagar la meitat.
Però no és només això; de pas es segueix una tàctica maquiavèlica, de cursa de fons: s’empobreix a una regió insubmissa, ens anorreen culturalment, ens anul·len econòmicament i mica en mica... anem deixant de ser un problema.
Com s’explica que les grans inversions en infraestructures que permetrien que Catalunya es connectés amb Europa s’endarrereixin (cas del TGV) o es planegi que ens deixi de banda (eix ferroviari europeu)?
Ens hi juguem el futur com a nació i com a ciutadans.
Espanya suposa un llast inacceptable per al nostre futur i ens n’hem d’alliberar. I ho hem de fer ràpid perquè cada any que passa la situació és més greu.
No hem de permetre que ens facin com a nació allò que mai no deixariem que ens fessin com a persones: menystenir-nos, minoritzar-nos, anul·lar la nostra voluntat, limitar el nostre creixement i en definitiva condicionar el nostre futur.
Per sort, cada vegada hi ha més catalans que perden la por i s’adonen de la gravetat de la situació i recuperen el seny , es declaren independentistes obertament i es mouen per fer possible aquest gran somni col·lectiu: la independència de Catalunya.
I què cal per aconseguir fer possible que Catalunya esdevingui un estat independent? En primer lloc cal unitat respecte d’aquest objectiu. Però una unitat sense matisos, i sense filigranes estètiques. Allò tan català de “anem per feina” s’ha d’aplicar de forma radical per poder-ho aconseguir. Això és el que proposa Reagrupament: oblidar-nos de totes les diferències ideològiques que ens podrien separar i centrar-nos en l’objectiu que ens uneix, la independència de Catalunya.
En segon lloc, cal perdre la por. Cada cop que ens treguin el papu de fer por, ens hem de mantenir ferms. Estem a la UE i a la OTAN i això, qui ho hauria dit mai als espanyols, és garantia suficient que el govern espanyol no podrà recórrer a la força bruta si actuem de forma pacífica i democràtica. La nostra posició és la d’aconseguir la independència per mitjans democràtics: amb una majoria independentista al Parlament que s’hagi presentat a les eleccions amb aquest objectiu.
Per tant, el que ens cal fer en tercer lloc és aconseguir amb els nostres vots que en les properes eleccions, això sigui possible. Cal que tots els catalans que en les consultes populars voten un “SI”, apliquin aquest mateix sentit en les eleccions al Parlament.
Emparats en lleis i reglaments, hi ha partits que fan comèdia i proven de fer-nos creure que les engrunes que ens cedeix Espanya (rodalies, aeroport...) són avenços importants; es diuen  independentistes però s’emparen en la legalitat espanyola per rebutjar, per exemple, entrar a tràmit al Parlament una ILP signada per més de mig milió de persones per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació al Parlament.
Aquests partits busquen el poder per mantenir-s’hi. Reagrupament ( i això és el que el fa atractiu per mi i per tanta altra gent que fins avui ens hem mantingut apartats de la política) vol que els escons del Parlament serveixin per proclamar la independència. I un cop aconseguit l’objectiu, refrendat el procés per un referèndum...es dissoldrà.
Lluny de l’estratègia del peix al cove, que només ens ha donat xanguet i de l’independentisme de pluja fina que són dues maneres diferents de dir “ara no toca”, Reagrupament proposa tallar el nus gordià de la relació entre Espanya i Catalunya. Prou de submissió, si volem aconseguir la independència ens cal ser decidits i audaços perquè Espanya no està per brocs i si veu que ens arronsem no afluixarà.
Per nosaltres la independència de Catalunya ha d’anar acompanyada d’un  canvi en el sistema democràtic, allunyat del sistema espanyol on tot està cuinat i on el partit que mana domina els poders legislatiu, executiu i judicial. Un sistema en el qual no hi ha cap factor independent que posi límits a l’actuació de l’Estat i que institucionalitza allò tan espanyol de “Juan Palomo..yo me lo guiso y yo me lo como”. I el que fregeixen i es mengen solen ser sempre els drets dels ciutadans.
Cal aconseguir que els parlamentaris representin els ciutadans i que els votants els puguem exigir que compleixin els seus compromisos. No pot ser que els càrrecs electes només passin comptes amb les executives dels partits respectius i s’assegurin d’aquesta manera el poder avançar posicions en les llistes.
Cal que hi hagi absoluta transparència amb l’ús dels diners públics perquè a diferència del que es pensa no és que els diners públics no siguin de ningú sinó que són de tothom.
En definitiva, a Reagrupament creiem que a més d’aconseguir la independència cal repensar el país de dalt a baix per construir un Estat modern, radicalment democràtic i capaç de decidir , amb els seus recursos i amb la capacitat i encert que tinguin els seus dirigents, el seu futur. Només cal pensar en què podria fer un govern català que pogués disposar del  100% del seu PIB...
(13/02/2010) Presentació de Reagrupament a Santa Pau. La meva primera intervenció pública. Amb Rut Carandell)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada