En defensa dels empresaris.

La malícia té moltes formes però la pitjor de totes és amagar-la sota una aparença d'honradesa i respectabilitat per escampar la zitzània dels rumors. això és el que fa el Sr. Mulleras, portaveu i regidor de la racista, espanyolista i ultradretana PxC a l'Ajuntament d'Olot. Com fa sovint, amb un discurs nacional-sindicalista, parla sense dades i sense concretar, sembrant el dubte i la desconfiança. Escampant rumors.

Ens diu que els empresaris garrotxins fan trampes i incompleixen les lleis; que acomiaden treballadors i lloguen immigrants il·legals. Naturalment, no ens diu els noms d'aquestes empresaris ni de les seves empreses.

Jo crec que no els diu perquè no és cert. No crec que hi hagi empresaris que incompleixin les lleis doblement: fent acomiadaments per susbstitutir els treballadors per immigrants il·legals.

Quin concepte tan dolent té el Sr. Mulleras dels nostres empresaris.

Certament, no és pas el meu. Els empresaris garrotxins no es mereixen rebre aquests comentaris malintencionats. Prou maldecaps tenen els empresaris garrotxins per fer funcionar les seves empreses com per fer bestieses; com si no en tinguessin prou amb l'escanyament de les polítiques fiscals del govern espanyol (limitació de les amortitzacions al 70%, reducció dels ajuts a l'exportació, etc.).  Uns empresaris que mantenen l'atur a la comarca molt per sota de la mitja nacional i estatal malgrat haver-se d'enfrontar a diari amb els límits al crèdit i la crisi, no recularan a pràctiques del segle XIX. Deu ser en aquest segle on viu el Sr. Mulleras i el seu partit; un segle on el valor dels individus depenia  del nivell de melanina de la pell i de la religió que professaven.

Sr Mulleras, si sap quins són aquests empresaris tan malèvols ho té molt senzill: vagi al Jutjat i presenti una denúncia aportant proves. Aleshores tindrà credibilitat; mentrestant tot plegat em sembla simple xerrameca amb un propòsit ben mesquí: pouar en les dificultats dels treballadors i treballadores per fer un discurs populista i assenyalar amb el dit (amb totes les falanges ben "prietas y marciales", això si) els més febles per fer-los culpables tot escampant rumors sense fonament.

(Carta publicada a "La Comarca". 21/11/2013. en resposta a la d'Ignasi Mulleras que reprodueixo a sota).

Vot en la moció sobre Lluis Companys i altres càrrecs electes

En el Ple de l'Ajuntament d'Olot del mes d'octubre de 2013, ERC va presentar una moció de suport a la querella contra l'estat espanyol per crims contra l'humanitat per l'afusellament de Lluís Companys i altres càrrecs electes d'ERC.

A continuació el text de la meva intervenció per argumentar el vot a favor de l'equip de govern.

Anunciar d’entrada el nostre vot favorable a la moció perquè compartim plenament el seu fonament i el fons d’indignació per la incapacitat dels successius governs espanyols per anul·lar el judici sumaríssim al President Companys i, de retruc a tants altres representants polítics o simples ciutadans, que com ell varen ser jutjats sense cap mena de garantia processal i afusellats.

Ens costa d’entendre, als demòcrates, l’actitud dels governs espanyols que no han estat mai capaços de reconèixer la ignomínia que representa l’afusellament de Companys, l’únic president europeu escollit democràticament que va ser afusellat pel feixisme.

Després de la victòria de les tropes feixistes i la desfeta de Catalunya, l’anorreament de la nostra cultura, el bandejament del català a institucions i escoles i l’exili de desenes de milers de catalans, l’afusellament de Lluís companys va suposar la culminació de l’ofensiva franquista contra Catalunya.  La victòria, que pensaven definitiva, contra Catalunya. I que obria pas a 40 anys de dictadura que aquells sí que varen alunyar els ciutadans de la política (bàsicament executant-los o engarjolant-los) i on la corrupcio va estar institucionalitzada.

La tolerància envers la dictadura franquista per part dels successius governs espanyols després de la mort del dictador troba el seu paradigma en la negativa a considerar la mort de Companys com  a il·legal o, simplement a qnul·larne el judici. 

Trec una brevísisma cronologia que pot ajudar a entendre, o a no entendre aquesta actitud, del llibre "El moment de dir prou" de Toni Strubell i Trueta.

• El 2005, d’aleshores vicepresident del govern espanyol del PSOE M. T. Fernández de la vega va anunciar que el govern anul·laria les sentències en contra de les víctimes de Franco. Mai no ho va fer.
• El 4 de juliol de 2006, va ser el Parlament Europeu qui va aprovar una condemna del règim franquista, davant la passivitat de l’espanyol.
• El mateix any el President Zapatero anunciava que no s’anul·larien les condemnes perquè suposaria “trencar la seguretat jurídica” de l’actual Estat de dret!!  Això equival a dir que aquesta Espanya Constitucional està construïda directament sobre la base legal de la dictadura i que per tant, n’és una continuïtat.
• Aprovada la Llei de la Memòria Històrica, la Comissió internacional de Juristes, el Human Rights Watch i Amnistia Internacional fan un dictamen on critiquen durament la llei perquè no reconeix el “dret a saber la veritat” i perquè no fa justícia amb les víctimes...

No es fa estrany res de tot això quan la justícia espanyola es  va veure capaç de jutjar els crims de dictadures sud-americanes però que va fer seure al banc dels acusats a qui va tenir el “desvergonyiment” de voler investigar els crims del franquisme.

Vergonya per tots que l’any 2013 que s'hagi de recórrer a una querella per aconseguir l'anul·lació de les sentències dels judicis sumaríssims. I encara més vergonya que aquesta querella s'hagi de presentar a Argentina.